TocDeQueda

L’any 1962, Joan Fuster delimitava amb una contundència gairebé empírica l’essència nacional valenciana. Una sola frase a la introducció de Nosaltres els valencians, d’inequívoca ironia i precisió fusterianes, fou suficient per classificar-nos d’una manera lapidària: El valencià, quan pensa en la seua entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix. L’afirmació –ben bé un aforisme– és, des d’un punt de vista polític, incontestablement certa. País perplex, que deia J.V. Marquès; país inexistent, que diu J. F. Mira, al seu assaig Sobre la nació dels valencians; país absurd, que he pensat jo moltes vegades. Totes aquestes valoracions naixen, indubtablement, de la sentència tragicòmica de Fuster. En tot cas, sembla que els valencians estem de moda després del canvi de règim. Hem recuperat una certa visibilitat després de 25 anys d’ostracisme. I la literatura no és aliena als canvis. En aquest sentit, el llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan som valencians?, també n’és fill -o, més ben dit, nét- de la dita fusteriana. Benvingut siga aquest nou intent de concreció nacional. Fuster, Francesc Mira, Marquès i tans d’altres s’atreviren amb el “què”; Baydal s’atreveix ara amb el “quan”. Però… qui s’atrevirà amb el “com”? Eixa és, possiblement, la gran pregunta. Com diuen vulgarment, “a veure qui és el xulo…”.

La nostra peculiar idiosincràsia nacional té, inevitablement, un component sociològic. Fuster hi va entrar de biaix: preferia que aquesta qüestió l’encaressin experts en la matèria, com ara sociòlegs –o potser, psicoanalistes–. No obstant això, les connexions entre la nostra manera de ser i l’anòmala trajectòria col·lectiva del País Valencià són difícils d’amagar: som un poble a la deriva i el nostre caràcter n’és, en gran part, responsable. Però no seré jo qui s’endinse en la qüestió. Aquest escrit no pretén de cercar la relació entre els trets psicològics que ens defineixen com a poble i la nostra desaparició com a tal. De fet, ni tan sols divagaré sobre un dels tòpics més recurrents de la nostra personalitat: el  meninfotisme. Si m’hi posés, tractaria de rebatre’l: pense que és poc precís; inexacte. Ja ho he dit, però: les meues paraules no tenen cap ambició d’assaig. Serà molt més senzill que tot això: em limitaré a explicar dues anècdotes que ens dibuixen com a individus; que expliquen, amb el toc d’humor que ens caracteritza, com som els valencians.

La primera és, sobretot, un contrast entre cultures, d’abast més ampli que l’imaginari valencià: la mediterrània envers Europa. Me l’explicava Pau Montes, un amic de la infantesa, que porta gairebé deu anys treballant a Alemanya. Era a la cafeteria de la Universitat de Heilderberg. D’una manera fortuïta es va trobar amb un alemany que vivia a la mateixa residència, parella d’una amiga seua; vaja, un conegut llunyà –que no pas amic–. S’acostà cap a ell i, d’una manera absolutament protocol·lària, li va dir: “Com estàs?”. Li va dir exactament un Com estàs? valencià, lleuger, sense cap intenció semàntica, perfectament substituïble per un Ei!, Hola!, Adéu! Però, per a desgràcia del meu amic, el pragmatisme alemany entrà en joc: el significat de la frase és el que és. Dos hores després d’aquell inofensiu Com estàs?, Pau s’acomiadava del seu accidental interlocutor amb l’excusa que feia tard al cinema i amb el cap com un bombo, després d’escoltar com estava el seu conegut –la seua xica l’acabava de deixar per un altre, feu-se’n una idea–.

Fou en Quim però, un cosí fals que tinc a Barcelona –no és família però com si ho fos–, qui em va concretar, amb una anècdota divertidíssima i de precisió matemàtica, la idiosincràsia valenciana: el nostre fet diferencial. Les seues paraules concentren, en forma d’exemple, una vasta informació sociològica que, em tem,  ningú no mai serà capaç d’ordenar i transcriure. Si més no, amb la mateixa exactitud. Són, en efecte, unes paraules convertides en mirall. Quim, català de soca-rel,  era a l’illa d’Eivissa treballant de professor de biologia a un institut de secundària. D’entre els seus companys, hi havia l’inevitable valencià: no hi ha una sola escola o institut a les Illes que no tinga el nostre representant. Quim m’explicava que era un xicot molt treballador i divertit però que, sovint, el desesperava: no podia amb ell. Al llarg de tot el curs, cada vegada que se’l creuava per algun passadís de l’institut, li repetia la mateixa musiqueta: Ei, Quim, a vore quan fem una paelleta! No cal dir que passaven els mesos i la paella no arribava. Un bon dia, desesperat per la poca formalitat de la invitació, s’atreví a contestar-li, mig en broma i mig cridant: “Però, quan? Quan!? Quan farem la paelleta!?”. I, amb tota la normalitat del món, li va respondre: “Ja vorem Quim, ja vorem! Això és lo de menos!”.

* Article reeditat (2008)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!