Diari d'un Culer

La merda va barata. I per escampar-la només fa falta
no tenir manies. A Le Monde sembla que els agrada el
periodisme de tomate i aquesta setmana han engegat
el ventilador de fems per escampar merda sobre el Barça i altres equips de la
Lliga. Proves? Diuen que no n’hi ha. Rigor? Je ne
se pas. Exemplars? Segur que n’han venut una pila.

A la premsa, el tema del dopatge a l?esport funciona sota el criteri inquisitorial de la caça de bruixes: si algú no et cau bé sempre pots deixar caure que es punxa alguna cosa estranya. A França, que fa temps que pateixen una sequera de campions, els agrada molt jugar a ser Torquemada. Quan no és Amstrong és Nadal i, quan no li toca al manacorí, foten a tot l’equip del Barça. La pila crematòria l’omplen d’exemplars de Le Monde i L’Equipe on acusen sense proves a professionals d’èxit per veure si poden socarrimar-los davant de l’opinió pública o, com a mínim, estendre una ombra de sospita infundada.

El Barça ja ha anunciat que emprendrà mesures legals. Ja tocava. Estem massa acostumats a veure com trauen els advocats com a amenaça i després tornen a tancar-los a la caixa sense haver presentat cap acusació.

I es que en aquesta era que algun anomenen ?de la informació? és fàcil fer circular la merda. Tan fàcil que fins i tot si apunta la premsa seriosa i llegendària com Le Monde. Acusar sense tenir les espatlles cobertes per proves fa massa temps que és gratuït i per això seria bo que algú comencés a aturar, a cop de sentència, als què s’estimen més el titular de portada a 5 columnes que la ètica pròpia d’això que abans s’anomenava periodisme.

Serà la crisi de la premsa què ja no sap que fer per vendre exemplars. O potser és la crisi del periodisme què ha ?pringat? de tomate fins a les capçaleres més prestigioses. I el que potser seria bo és que fossin els periodistes els qui comencessin a passar controls antidopatge d’egolatria. Quan els mestres de l?ofici tiraven només de gin-tònics s’investigava de veritat i a la professió li anava tot millor.