Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Divendres vaig decidir anar a viure a la
nevera de casa per contrarestar el calentón de la Copa de cara al partit de diumenge. Després del partit d’ahir només em queda anar a passar les vacances al Pol Nord o comprar-me una màquina
d?ultracongelats com la que té en Walt Disney. Sigui com sigui, ara toca
desaparèixer o quedar-me adormit en un estat letàrgic i que algú em desperti quan
hagi passat aquest malson.
Quan et toca viure atònit un 4-0 al Coliseo
Alfonso Pèrez i veus esfumar-se la possibilitat d?una final de Copa al
Bernabeu, et sembla que ja no es pot caure més baix. Penses que a un planter amb Zambrotta, Thuram, Deco, Ronaldinho, Xavi, Iniesta, Messi o Eto?o, potser
se’ls oblidat de jugar bé al futbol però que, com a mínim, a aquest equip li deu quedar alguna engruna d?amor propi per esmicolar al proper rival que se?ls posi pel davant. I aleshores arriba el Betis i te n?adones que ets un innocent i que t?han tornat a enganyar com ho van fer després de la
Supercopa, després de la Intercontinental
i al tornar de Liverpool.
El Madrid líder
Sí, el Madrid de Capello. De Gago, Higuaín, JB
Robinho, Diarra i una tropa de jugadors que estaven acabats com Raul, Emerson,
Van Nistelrooy o Cannavaro. El Madrid de Calderón i les sacas de vots per
correu. El de les panyolades i el protagonista dels ridículs més grans que es
recorden a la casa blanca. A aquest Madrid és al qui li hem regalat la vida, la Lliga, l?aire que respira.
I és tan trista la situació que ja em plantejo
si signaria acabar aquesta temporada en blanc amb la condició que
València o Sevilla s?emportin la
Lliga. Però suposo que en s toca posar ciris a tot el santoral i esperar que soni la flauta.
El conte de la lletera
Per on no hi passo és per invocar versions nostrades del Espirutu de Juanito. És el recurs dels enfonsats. És l?estratègia dels
vençuts, la taula de fusta dels naufragats. Ens ho demanen després d?haver
llançat els sis dels títols dels que presumia el president i tot l?avantatge d?una Lliga que ja hauríem de
tenir al sac. Ens ho demanen després d?haver patit la indolència de l?equip i
els passotisme de tots els estaments de la institució davant d?una mort
anunciada. Jo passo de promoure un cagodromo a
Madrid ni em em penso apuntar a la ‘Confraria del cau roent’ que promogui qualsevol
periodista orgànic.
Responsabilitats
Ara toca suportar el que ens queda estoicament
i demanar responsabilitats de cara a la propera temporada. Sens dubte als jugadors en primer
lloc, però les responsabilitats piquen més amunt. Perquè les desgràcies mai
venen soles i, el mateix cap de setmana que hem regalat la Lliga, el Barça B s?ha
sentenciat a jugar a Tercera. I algú amb butaca i despatx deu ser responsable d’un futbol blaugrana que ha passat de la Champions al no res i
d?un filial amb futures estrelles a solar on no hi pot creixer res. Benvinguts al
món real, quina merda.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
On ens hem fotut! Mare de Déu, quin desastre de gestió esportiva (la del dia a dia). El Rijkaard s’ho ha empassat tot i ha deixat fer, fins i tot quan veiem que anàvem directes a la paret ha preferit mirar a una altra banda.
A banda de l gran altra virtut del duet Rijkaard-Usebio, enfonsar i treure autoritat, i fer perdre tota mena de confiança a jugadors contrastats, lluitadors i honestos, i aqui en Gudjohnsen n’és un gran exemple. Què ha fet tota aquesta gent tapant-se els ulls davant les estrelles i no defensant la cultura de l’esforç que alguns dels de la plantilla van insinuar que faltava a la sala de premsa ? És just el càstig a Gudjohnsen per dir el que tots pensàvem, i se l’humilia passant-li per davant el "conejo" (aquest sí que no té nivell pel Barça). Què cony és això ?
Els anglesos no entenen un partit on els seus jugadors no acabin traient el fetge per la boca. Per això accepten les derrotes, perquè no es pot demanar més. Aquest any massa cops hem acabat amb la sensació que sí que es podia demanar més, molt més.
Espero un miracle. Només cal un fitxatge, un gran fitxatge, un "si l’encerto l’endevino" de l’estil Davids o el primer Ronaldinho. Jugadors que ells sols, fan canviar una dinàmica. Resem.
Jo no estic d’acord amb que no hagim d’estar amb l’equip. Encara podem guanyar la lliga, i s’ha d’intentar i donar suport a l’equip. Animar, enlloc de xiular. Jo sempre he pensat que si els jugadors es comportessin com l’afició, haurien d’estar el 80% dels partits aixecant mocadors cap a la grada i rascant-se els ous. Ajudem i encara es pot guanyar, i sino ho haurem fet amb mes dignitat que anant en contra nostra. Aprenem del Madrid, pot semblar patetic, pero segurament es el que els fa grans i a nosaltres tant sovint petits.