Diari d'un Culer

Demà. Demà en Jan podrà tornar a esmorzar amb la família o els companys de feina i deixar de posar-se com un bacó amb els polítics. Demà algun polític apareixerà per la llotja del Camp Nou i potser algú li haurà d?explicar què és un fora de joc o que al Barça ja no hi juga Migueli. Però més enllà de candidats, entrepanets de formatge i fotografies de ?posado? al més pur estil Tomate, demà ens la juguem. Demà es fa realitat la frase del mític entrenador del Liverpool, Bill Shankly: ?el futbol no és una qüestió de vida o mort. És quelcom més important?. (continua)

A Laporta i a Mas els agraden les càmeres. Els regalimava la baba davant de tants flaixos mentre es deien l?un a l?altre ?jo voldria ser com tu?. El del Barça voldria ser president de Catalunya i l?aspirant a la Generalitat voldria ser el líder d?una generació jove, liberal i sobiranista. S?estimen molt. Sobre tot a ells mateixos.

A mi el que fa Mas m?és igual. No pago la quota de Convergència. Però si que pago la del Barça i em pregunto si es bo que el nostre president vagi esmorzant, en plena campanya, amb els aspirants a Molt Honorable.

Hi qui ho defensa explicant que era Laporta i no el president del Barça qui esmorzava amb Mas. És una explicació basada en la múltiple identitat que ja va estrenar l?anterior president: hi havia dies que era el Gaspar aficionat, l?endemà es presentava com el Gaspar president i al cap de tres dies s?anunciava com el Gaspar ciutadà. El secret era saber en cada moment si era Jekil, Mr. Hyde, Napoleo o Heidi.

Hi ha qui diu que no passa res perquè el president del Barça es signifiqui políticament i mostri públicament les seves preferències. Total, fa uns anys tots sabíem que Sixte Cambra era obertament convergent i, per contra, Gaspar s?esforçava a ocultar les seves simpaties peperes. Em sembla bé ser tant oberts i sincers, però seria bo que ho fessin quan són ells els que estan de campanya per ser presidents del Barça i així el soci sabrà quin peu calça cadascú.

N?hi ha que ho justifiquen perquè Laporta també va compartir entrepà amb Montilla ?Broma made in Matias: ¿habrán pedido Moncilla en el desayuno?-. Però tothom sap que això era la Torna, el fruit Zaragoza al borde de un ataque de nervios. Un segon plat fred. L?esmorzar de la llàstima. Avui encara no sé què era més cruel pels socialistes, la foto Mas-Laporta o la corredissa forçada de Montilla l?endemà.

I jo dic (que per alguna cosa aquest és el meu bloc) que Laporta és el president del Barça 24 hores al dia i 7 dies a la setmana, més encara quan l?enfoquen les càmeres de la premsa. Que es pot esmorzar tranquil·lament lluny dels focus per parlar de feina ?si era el que es volia- sense ocupar portades. Que el Barça és una institució amb política, catalanista i vinculada a la lluita per les llibertats i la justícia, però que tot això queda lluny de la política partidista i que seria bo defensar els valors del Barça des de la transversalitat.

Demà potser algú podrà reflexionar millor sobre tot plegat. Decidir qui pot ser el millor president per aquesta porció de país sense estat, per aquesta nació de preambul. Potser toca Mas, Montilla, Carod, el PP, IC, PCPC o Españoles bajo el separatismo. Jo demà no podré fer-ho. Tindré la única neurona hàbil ofuscada amb el Chelsea-Barça. Ja se sap, hi ha coses que són massa importants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!