Els anys del francocatolicisme oferien poques ocasions per a evadir-se de la dura, permanent tristesa incrustada a l’ànima. Desapareguts, morts a moltes famílies, dones sense home ni fills, l’església les prometia consol i retrobament en una altra vida ; la promesa no valia per a tothom, no podia apaigavar el dolor de la pèrdua i l’angoixa del dubte.
L’esperitisme havia estat la religió dels pobres de ciutat i encara en restava el record, malgrat les seves pràctiques fossin perseguides.
"Com aquella pobra noia n’hi havia d’altres, contrafeta, fàcilment impressionable, sense conèixer l’escola, reclosa a casa per la mare dominant fou convertida en "mèdium", en la mitjancera entre els vius adolorits i els morts insensibles. Res no sabia del Taller Universal ni del Sol Central. La taula rodona ballava, el silenci seguia els sorolls que imitaven els de suposats ritus primitius. L’habitació, sala amb alcova, era separada en dos espais per les gastades cortines de vellut vermell polsós, el tupí fumejava sobre el fogonet de petroli, un baf dens romania suspès a l’habitació. Les dones vestides de negre invocaven els esperits de la gent enyorada. Del cos maltractat de la noia sortien veus cavernoses que decreixien com un udol, aliment de la credulitat necessitada.
Unes pessetes deixades a la safata del rebedor. Mentre, a l’habitació buida, la noia-mèdium era com una nina grotesca, desmanegada, trencada, mullat el pit d’escuma blana. Morí jove, vella prematura, amb els ulls tristos que no havien conegut altre món que el dels falsos esperits de la sala amb alcova."
La gent humil encara "feia esperitisme", els intel·lectuals l’havien abandonat atrets pel rosacrucisme, l’esoterisme sofisticat de moda als cercles euroamericans. Els fullets arribaven a casa dels estudiants catalans de l’època. Ella recorda l’astorament dels pares en veure’ls i la prohibició taxativa-implorant d’obrir-lis la porta familiar. Ho ha recordat avui en llegir la biografia de Mercè Rodoreda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La meva àvia, d’amagat del meu avi -racionalista irredempt- va assistir a alguna sessió d’esperitisme, tal com dius, després de la mort d’un infant seu, que va morir nadó. Tot i la credulitat inicial, aviat va arribar a la conclusió que l’ensarronaven, pobre àvia! Suposo que les nostres àvies devien patir molt, perquè la mort de criatures sovintejava. Recomano una novel·la molt ben ambientada en l’esperitisme català i, en general, en l’època de preguerra: Les petges invisibles, de Bosch, editada per Pagés editors.
per tal de curar una filla /la meua padrina de bateig) d’una malaltia (no letal), però incurable… era la ignoràcia del moment…
Hi havia moltes mares que cercaven contactes amb fills perduts, veïnes de la meva escala, un parell, anaven a aquestes sessions, una esperança sempre és una esperança. Sempre hi ha qui negocia amb la desgràcia, d’alguna manera.També es recull el tema a ‘La dona de mercuri’ de Roser Caminals. Una mestra molt més gran que jo havia vist els primers anys de la postguerra, al poble on treballava, exorcismes i me n’explicava coses raríssimes, a les quals dono crèdit doncs era una dona molt intel·ligent i raonable.