Toni Roderic

Vint anys després de Txernòbil només el 12% dels europeus recolza l’ús de l’energia nuclear, xifra que a Espanya es reduïx al 4%, però un dia sí i un altre també els mitjans de comunicació només arrepleguen els arguments dels defensors de l’opció nuclear que és, sense cap dubte, la pitjor de les fonts energètiques, ho diga James Lovelock, Joaquín Almunia o Loyola de Palacio.  Les raons que esgrimixen els pronuclears són conegudes: reduïxen la dependència del petroli i el gas natural, no emeten diòxid de carboni, permeten cobrir les necessitats creixents d’electricitat, són segures, també barates i s’obvia el problema hui irresoluble dels residus radioactius, la gravetat d’un qualsevol accident (com va demostrar Txernòbil i la greu proliferació nuclear, posada de manifest per Iran i els seus intents de fer-se amb armes nuclears, o els més de 30.000 caps nuclears.

La central nuclear de Vandellós en la província de Tarragona, on el 19 d’octubre de 1989 es va produir un accident en un reactor de tipus grafit-gas, és l’única central nuclear que fins ara s’ha tancat a Espanya, però el 30 d’abril del 2006 es tancarà Zorita i Garoña prompte seguirà els seus passos. El govern del PSOE preveu abandonar l’energia nuclear en els pròxims anys, encara que alguns sectors pressionen per a reactivar l’energia nuclear. És probable que el zenit de la producció mundial del petroli i gas natural arribarà en 20 o 30 anys, i que això espente els preus a l’alça, però hi ha temps més que suficient per a realitzar la transició ordenada cap a un model energètic més eficient, menys intensiu i on les energies renovables vagen substituint gradualment als combustibles fòssils, sense necessitat de recórrer a l’energia nuclear, la font més perillosa i la que ens deixarà una herència de residus radioactius i armes nuclears. Però els avanços de les energies renovables són ignorats i despreciats pel sector pronuclear. Ha bastat el tall del subministrament de gas natural d’uns dies de Rússia a Ucraïna, per una discussió sobre els preus, perquè tornen a la càrrega amb renovades empentes, mentres ignoren els intents d’Iran per accedir a la bomba atòmica, l’acord nuclear entre Estats Units i Índia firmat per George W. Bush, el 20 aniversari de l’accident de Txernòbil, o qualsevol altra notícia contrària als seus interessos, com l’auge de l’eòlica, la solar fotovoltaica o la solar termoelèctrica.

Però la història és tossuda. George W. Bush porta promovent als Estats Units des de fa sis anys l’energia nuclear, però no ha iniciat cap nova central, i en tota la Unió Europea, només Finlàndia està construint una nova central nuclear. En 1990, en el que ara és la Unió Europea de 25 països, hi havia 164 centrals nuclears, mentre que ara hi ha 147; en tot el món, en els últims dotze anys s’han clausurat 33 centrals nuclears i s’han inaugurat només 54, menys de dos reactors a l’any.

Les raons de l’oposició són diverses:

Econòmiques: és la font més cara, si s’analitza el cicle complet, des del bressol a la tomba, des de la mineria de l’urani, el seu enriquiment, les pròpies centrals nuclears, el reprocessament del combustible, el seu desmantellament i la gestió dels residus, que continuaran sent radioactius i perillosos dins de 250.000 anys. La inversió d’una central nuclear és de més de 2.000 euros per kW, mentres que en les centrals de cicle combinat de gas natural és de 450 euros per kW i de 900 euros el kW eòlic, que no requerix combustible ni genera residus radioactius durant milers d’anys. Hi ha poc urani extraïble a preus acceptables, i augmentarà la dependència energètica, econòmica i tecnològica

Seguretat: Txernòbil va demostrar que és la font més perillosa. Els usos pacífics i la proliferació nuclear van de la mà, i hui, gràcies a l’energia nuclear el món és més perillós que mai, amb noves potències nuclears, com Israel, Índia, Pakistan i Corea del Nord, i en un futur pròxim també Iran. I que passaria en cas d’un atemptat terrorista contra una central nuclear?-només produïxen electricitat i mai substituiran al petroli, només un percentatge ínfim i cada vegada més xicotet de derivats del petroli es destina a la generació d’electricitat. El bioetanol i el biodiésel, i a mitjà termini l’hidrogen obtingut a partir d’energies primàries renovables, són l’alternativa a l’ús dels combustibles fòssils. L’electricitat pot produir-se a partir de moltes altres fonts amb un impacte molt inferior

Riscos ecològics: les centrals nuclears a penes emeten diòxid de carboni i altres contaminants atmosfèrics (diòxid de sofre, òxids de nitrogen), però tampoc l’energia eòlica o les diferents aplicacions de l’energia solar. Les nuclears contaminen en totes les fases, partint de les mateixes mines d’urani, on alliberen gas radó i altres substàncies radioactives, com a ràdio i poloni, i destruïxen grans superfícies de terreny. La radioactivitat emesa al llarg de tot el cicle de vida es concentra i acumula en la cadena tròfica, no podent-se parlar de dosis mínimes admissibles, perquè totes són perilloses.

Residus per a l’eternitat: el lògic és que els costos els assumiren les empreses propietàries, que són les que ens han embarcat en l’opció nuclear i han facturat els kWh produïts. I què diuen els defensors de l’energia nuclear d’esta creïlla calenta que són els residus radioactius d’alta, i que ningú vol ni sap com solucionar?

 Proliferació nuclear: part del seu èxit es deu a les seues aplicacions militars, per al que basta dominar l’enriquiment o el reprocessament, extraient el plutoni. Un món sense centrals nuclears serà molt més segur i pacífic. La proliferació nuclear segueix present i és una amenaça molt major i més immediata que el canvi climàtic.

José Santamarta

Director de WorldWatch.

Podeu llegir més des d’aquesta pàgina.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!