Toni Roderic

Trobe que amb aquest últim ridícul s’ha reblat del tot el clau de la perdició definitiva del País Valencià. M’explique: no perquè el PSOE (des de fa molt que això del PSPV ja no existeix, si és que mai va existir: diuen que no tardaran a ser Federación Socialista Valenciana i au) haja tingut mai cap paper actiu en la seua defensa. Sinó per uns motius una mica més esotèrics, si voleu.
Velis nolis, el PP -ací més ultradreta espanyola i més agressiu que enlloc-a València no semblava tenir cap alternativa de govern real llevat del PSOE. Això vol dir que només ells tenien els mitjans per haver fet una oposició que calara en la majoria del personal censat -eixa majoria silenciosa, que es deia abans, i que sol actuar per un ancestral impuls de borreguisme i seguiment de consignes. Sense contraconsignes, sense pals a les rodes (encara que aquests pals no tinguessen res a veure amb el país i la llengua) els virreis S’aplana i Camps han pogut enviar el seu aparell en contra de tots els pobrets que -no ens enganyem- ni estructura mediàtica tenim, i que podíem ser, davant la inactivitat del socialisme espanyol, l’única hipotètica pedra a la sabata. O sia: amb qui hauria hagut de tenir-los ocupats tocant-se el collonamen, aprofiten per a minar en tots els camps -l’educació, subvencionant la falta de llibertat de càtedra; els mitjans, amb la goebbelsianament repetida consigna de sempre augmentada per les fal·làcies sobre l’aigua, o amb l’exaltació sense complexos del faraonisme (Unamuno ens va guipar a la primera: “nos pierde la estética”, si si c’est grand c’est beau)- qualsevol resta de mala consciència de classe o nacional. I val a dir que ho han fet la mar de bé. Hui, a València ciutat, no trobareu cap menor de 30 anys que parle valencià ni tinga cap dubte sobre la seua espanyolitat, o sobre si amb menys de mil euros per mes i un aclaparador analfabetisme funcional ens podem considerar europeus rics i benestants o “raça superior” davant de la inmigració. Ja és un símptoma, ja. I més, quan els qui quedem voluntàriament enterrrem banderes i noms, i traiem la navalla per a furgar-nos els uns als altres; com si no n’hi haguera prou amb la que cau…
No m’estranya que els sobiranistes de la part de dalt es vulguen desfer per a sempre d’un apèndix incòmode com el País Valencià, per molt que l’amic Cucarella proteste: no és per plaure als regionalistes, del Bloc o no, ni als espanyolistes. És perquè són gent pràctica i ja fa molt que s’han adonat que estem perduts. Fins i tot els occitans tenen més números que nosaltres.
Què li farem: ací ens pariren, ací estem. Encara que amb coses com aquestes, tenim per a vint anys més de bulldozers del PP, sense ni tan sols la mínima esperança utòpica d’una futura caiguda de la dicadura, amb un govern en minoria socialista on hagueren pogut influir forces més conscients des del punt de vista nacional, ecològic i social. Si algú s’ho havia imaginat, que la terra li siga lleu: continuarem sense alçar un gat pel “rabo”. Aixó sí: jo pense estar tocant els ous a tota la caterva fins que em duguen a Herrera de la Mancha, si cal.