David Minoves

Però tornant a la data que avui commemorem, algú podria dir amb raó què a Catalunya té molta més tradició la celebració del 30 de gener, dia escolar de la noviolència i la pau i aniversari de la mort de Mahatma Ghandi, tal i com va impulsar el 1964 el poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal. De fet, el calendari està farcit de dates commemoratives similars, com l’1 de gener, Jornada Mundial de la Pau, o el 15 de gener, aniversari de la primera manifestació mundial contra la Guerra, o el 15 de maig, Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, o el 24 de maig, Dia Internacional de la Dona per la Pau i el Desarmament, o el 9 de juliol, Dia Internacional de la destrucció d’Armes de foc, o el 2 d’octubre, Dia Internacional de la Noviolència i aniversari del naixement de Mahatma Ghandi, o el 25 de novembre, Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra la Dona, o l’1 de desembre, Dia dels Presoners per la Pau. Tenim dies de la pau per triar i remenar, com veieu.

Els dies de commemoració conviden a fer balanç, i aquesta data em porta a recordar els meus inicis al moviment antimilitarista. Un inici de militància que compartiria amb l’activisme independentista, en una combinació ben curiosa per l’època, ja que durant els anys 80 l’independentisme català encara no havia tancat la porta a l’opció armada de manera definitiva, i l’apologia d’aquesta era força habitual entre la generació més jove.

Després vingueren la campanya pel NO al referèndum de l’OTAN, les campanyes per l’objecció de consciència i la insubmissió, i l’abolició del Servei Militar Obligatori, ara fa 10 anys. Qui ho havia de dir aleshores que una colla de joves serien capaços de posar en escac tota una institució com el l’Exèrcit espanyol, i guanyar la batalla contra la conscripció militar? Una mostra de l’enorme capacitat d’incidència del moviment antimilitarista català que tornaria a sorprendre a propis i estranys anys més tard amb l’aparició de la Plataforma Aturem la Guerra, organitzadora de les multitudinàries manifestacions contra la Guerra d’Iraq el 2003.

I si ara fem un cop d’ull al que hem estat capaços de construir a Catalunya en matèria de foment de la pau durant els darrers anys, veurem també fins a quin punt el país ha estat a l’alçada. I no parlo només de la gran quantitat d’entitats i d’ONG que treballen en aquest àmbit, de la Federació d’ONG de pau que les agrupa, o de l’Escola de Cultura de Pau, que tant bona feina fan. Parlo d’iniciatives sorgides del Parlament de Catalunya i de la Generalitat de Catalunya.

Qui havia de dir als primers objectors al servei militar que s’arriscaven a patir un consell de guerra i anar a la presó que 20 anys després tindríem a Catalunya una veritable arquitectura institucional per treballar en el foment de la pau? Que tindríem una Llei de Cooperació al Desenvolupament del 2001 i una Llei de Foment de la Pau del 2003 que estableixen el deure de desenvolupar polítiques públiques en matèria de construcció i foment de la pau a Catalunya i al món? Que tindríem eines tant potents com una Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament el 2004, un Consell Català de Foment de la Pau el 2005, una Oficina de promoció de la Pau i els Drets Humans el 2006 i un Institut Català Internacional de la Pau el 2008? I el més important de tot, que l’Estatut de Catalunya aprovat el 2006 establiria que tenim el dret a la cooperació per al desenvolupament i per al foment de la pau?

Aquestes eines públiques són avui més necessàries que mai. Perquè a bona part del món, cada any milers de persones són víctimes de la violència en desenes de confrontacions armades. Mutilacions, violacions i assassinats és el llegat que deixen els conflictes violents, sobretot entre la població civil.

Però això és tema per un altre post.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!