Holotúria

Encara no és l’hora de tirar d’hemeroteca ni de fer evidents les maniobres partidistes dels qui ens alliçonen en tot moment sobre què és el què volem com a poble (talment com fan els partits espanyols).

Personalment em resulta inacceptable que manipuli qui sigui el sentit de les manifestacions que duem realitzant tots  junts des de 2010 (aquí hi haurà hemeroteca). Perquè mai no hem cridat “pacte fiscal” ni “consulta definitiva”, per exemple.

De fet, com ha quedat demostrat aquest 9N, ha estat bàsicament l’independentisme l’encarregat de defensar el recompte de vots. Evidentment que s’hi ha afegit pràcticament tot el federalisme de casa nostra (que resulta que coincideix pràcticament amb tot el federalisme espanyol), però el lideratge indiscutible de tot aquest procès ha estat de l’independentisme.

La democràcia s’ha vist reinterpretada a conveniència d’allò que reclama sempre el nacionalisme excloent espanyol: l’espanyolització de Catalunya entesa com la renúncia definitiva a la cultura pròpia i a qualsevol rastre d’autogovern.

La resta són eufemismes, i en tenim milers d’exemples (aquí hi haurà hemeroteca).

Ara, però, cal que siguem exigents amb nosaltres mateixos. Hem arribat al punt en què seguir tolerant discursos volgudament ambigus i la imposició d’una única manera correcta de fer les coses no tingui cabuda en el nostre imaginari.

Hom assisteix atònit a la revifalla del catalanisme alliçonador que semblava superat.

Veiem com alguns paranys semblen ben vius i acceptats, com ho és el de la “llista única” associat amb la demonització de la defensa d’altres plantejaments. Perquè, si el mateix president Mas ens recorda dia sí dia també que cal treballar plegats i “remar tots en la mateixa direcció”, sembla evident que els dos principals partits de Catalunya hauran de consensuar quina és la millor opció.

Dit d’una altra manera, ERC té un full de ruta, el proposa, és independentisme propositiu. I el defensa, car considera que és la millor opció, però no menysprea l’opció de la “llista única” perquè la percep precisament com el què és: una opció.

Un cop més, l’hemeroteca és el millor testimoni de tot plegat (i aquí que hi anirà quan toqui).

Naturalment que la meva opció, la que m’inspira més confiança, és la d’ERC, però tampoc no se’m cauen els anells per abraçar amb entusiasme algunes propostes de la CUP.

El proper 25 de novembre sabrem què proposa CiU més enllà de la “llista única”, la “consulta definitiva” o l’aprovació d’uns nous pressupostos autonòmics (aquí cal reconèixer l’habilitat literària dels qui els defensen tot titllant d’autonomistes els qui no volen aprovar uns pressupostos autonomistes).

(I del recurs maldestre de la por en relació amb la no aprovació d’aquests pressupostos en parlarem més endavant).

On som, doncs?

Som en un escenari on CUP i ERC han fet propostes, on ICV-EUiA ha fet propostes i on CiU ens assegura que farà propostes (LES propostes).

El proper 25 de novembre sabrem per fi, no en tinc cap dubte, quatre cosetes:

1 – Si CiU vol una República

2 – El full de ruta proposat per CiU

3 – El calendari proposat pel President Mas

4 – La voluntat de pactar i complir el full de ruta entre CUP, CiU i ERC

De l’actitud de tots nosaltres en dependrà l’èxit de tot plegat, i no serà perquè no s’hagi parlat clar des de Duran fins a Fernàndez!

Així, doncs, deixem-nos de fatalismes i de culturetes o tertulians i analitzem fredament quin és el camí a seguir per a arribar a la independència com més aviat millor, sense apriorismes ni complexos de superioritat.

Ei, i amb il·lusió, diguem-ne!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!