És un primer estadi, l’estadi de negació del canvi inevitable, promogut per les forces desacomplexadament unionistes (que ben poc s’estimen aquest país) i per un sector, cada cop més minoritari, de la dreta catalana i de l’esquerra federalista del nostre país.
Ens trobem, doncs, amb un escenari inimaginable fa tan sols quatre anys en el què el PSOE-C i PP-C (més els primers que no pas els segons) malden per fer-nos combregar amb rodes de molí autonòmic.
El darrer episodi d’aquest unionisme agònic ens l’ha ofert el PSC amb aquesta proposta, morta abans de néixer, de pacte fiscal. Un pacte que proposa, un cop més, una certa bilateralitat estat-Generalitat i que confia, un cop més, en el reconeixement espanyol a la nostra realitat nacional.
Cal tenir present, però, que el sector dependentista de CiU ha aconseguit evitar, fins ara, el front sobiranista que trobem, posem per cas, a Europa: CiU-ERC-ICV
Només així s’explica (sense malpensar) que encara no s’hagi dut a terme la consulta prèvia que reclama ERC sobre el “pacte fiscal” i que el govern insisteixi en sumar-hi a l’evanescent PSC i a l’envalentonat PPC.
Només així s’explica, a més, que el nostre govern no recolzi el pagament de l’IRPF de les pimes a l’ATC.
Ara bé, deixant de banda la passivitat del govern català pel què fa a la defensa d’un model fiscal propi i el tancament d’ambaixades i del senyal digital de TVC al món, hi ha interessos econòmics (ideològics, de dretes, vaja) en forçar una entesa in extremis amb Espanya, tot aprofitant per desmuntar els éxits assolits per les esquerres i, fins i tot i no pas menys greu, pel mateix president Pujol.
Mentre l’independentisme “pur” s’ha dedicat a defensar que només s’hi val a defensar la independència sense tenir en compte ideologies, la dreta catalana nostàlgica ha aprofitat per reforçar, per una banda, aquest discurs i per tirar pel dret i carregar-se allò públic (escola, sanitat, administració…) apel·lant, ara i sempre, a una suposada responsabilitat i a l’etern i manit “ara no toca”.
Això no obstant, el sobiranisme ha esdevingut racional, evident, urgent, i l’autonomisme, la seva defensa des del nostre maltractat país, ja té tan pocs arguments com la defensa de la monarquia espanyola. Bé, de fet en té tan sols un: el ridícul.
Els motius del dependentisme, de ben segur, són variats i van des dels interessos econòmics (cada cop menys atractius, car de la misèria ben poc es poden enriquir els de sempre) fins el temor atàvic al veí espanyol: ens atacaran, diuen, com han fet sempre!
Que hem entrat, de ple, en la segona fase, la de l’acceptació de que només ens serveix l’estat propi, ho demostren les intencions d’ICV d’esdevenir el referent tant d’independentistes com de federalistes.
ERC amb Reagrupament, afortunadament, compta amb l’Oriol Junqueras i l’Alfred Bosch i s’enfronta, tal i com se li ha demanat insistentment des del segon govern d’entesa, amb Espanya, se li planta al davant i li diu que estem preparant les maletes.
SI, fidel al seu propi i lliure camí, defensa una via més ràpida.
CiU compta, cada cop més i de manera més evident, amb un creixent actiu de polítics independentistes que (i és bo que sigui així) veuen en la defensa de l’estat propi un rédit electoral gens menyspreable.
Ben pocs cartutxos li queden a l’unionisme poruc, al peix al cove, i tot això gràcies, en gran mesura, a l’odi espanyol a la diversitat.
A hores d’ara, la incògnita es limita a saber en quin moment passarem a la tercera fase, la de la construcció conjunta de l’estat propi amb la suma de l’actiu, cada cop més preparat, de tots els sectors de la societat catalana.
Jo diria, si m’ho permeteu, que hi som a tocar…
Salut i República!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ERC amb Reagrupament, afortunadament, compta amb l’Oriol Junqueras i l’Alfred Bosch i s’enfronta, tal i com se li ha demanat insistentment des del segon govern d’entesa, amb Espanya, se li planta al davant i li diu que estem preparant les maletes. (diu al Congreso castellà i no fa res quan seu a la Generalitat)
SI, fidel al seu propi i lliure camí, defensa una via més ràpida. (exactament, sap que n’hi ha presa abans no ens desnonen el país i cerca là independència)
CiU compta, cada cop més i de manera més evident, amb un creixent actiu de polítics independentistes que (i és bo que sigui així) veuen en la defensa de l’estat propi un rédit electoral gens menyspreable. (Això mateix, només els interessa el rédit electoral mentre per continuar poltronats i robant).