L’exemple més evident el tenim, un cop més, en la pesada, previsible i eterna lluita entre Esquerra i CiU. El darrer episodi ha derivat en un nou confrontament, interessat si es vol, que redundarà, previsiblement, en l’afebliment del nostre sistema electoral.
És evident, des del meu punt de vista, que Esquerra i CiU mantenen posicions polítiques ben diferenciades. Però, al mateix temps, si ens creiem, de veritat, que estem parlant de dos partits catalanistes no puc entendre (o millor dit, acceptar) que encara perdem el temps amb discussions infantils de l’estil “i tú més!”.
Que CiU no oblidaria la creació dels dos tripartits era previsible, que l’ombra de l’estratègia de l’equidistància perseguiria, encara, a Esquerra era previsible, que la resposta de CiU seria en clau irònica també era previsible, que Esquerra oferiria una imatge d’obsessió per mantenir-se al càrrec era previsible…
Aleshores, jo em pregunto:
Algú, a hores d’ara, em pot dir en funció de què hem de confiar en la capacitat dels dos partits per establir ponts (els ponts tant necessaris per evitar la ruïna definitiva del nostre país)?
Jo, personalment, he deixat de confiar en la nostra capacitat estratègica i començo a pensar que tot plegat fa un fort tuf a mediocritat que, dit sigui de passada, no s’arreglarà amb la presència de Reagrupament (o com s’acabi dient finalment) al Parlament.
És trist, a més, de constatar com estem desaprofitant la millor oportunitat que hem tingut mai d’afeblir l’espanyolisme al nostre país.
Val a dir que discrepo, profundament, de l’equidistància que ha mostrat Felip Puig en les seves declaracions, que em molesta aquesta eterna disputa, aquest odi irracional entre CiU i Esquerra, que encara em costa d’acceptar que, a aquestes alçades, dos partits democràtics i catalanistes s’entossudeixin en augmentar la distància que els separa.
Així no farem res de bo.
Un cop més, felicitats a tothom.
Salut i República!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!