Holotúria

Mentre nosaltres seguim debatent, fins a l’extenuació, sobre quina seria la manera correcta d’aconseguir la independència, mentre seguim parlant del concert econòmic i parlem d’esperar quatre anys a veure si els espanyols deixen de robar-nos, mentre ens obliguen a retornar 800 milions d’euros i no inverteixen en les infrastructures mínimes que el nostre país necessita, els espanyols van fent (desfent, de fet) sense pausa i sense pressa (car ells no en tenen, de pressa…)

I és que saben perfectament que la independència de Catalunya (que ja no dels Països Catalans) és, tan sols, qüestió de temps. Podem trigar quatre, vuit o dotze anys, però el procés és imparable i inevitable.

De fet, estic convençut que no els preocupa, la nostra independència, ni tan sols els deu treure el son. Apliquen un full de ruta consensuat entre el PP i el PSOE amb la complicitat de les seves delegacions troianes i regionals.

Resulta evident que mai no tindrem concert econòmic, Espanya no ho necessita i ni tan sols no s’ho planteja.

També resulta evident que mai no ens permetran (perquè, malauradament, depèn de la seva autorització) que celebrem un referèndum vinculant per decidir el nostre futur com a nació.

A hores d’ara, només ens queda la proclamació unilateral (que arribarà), però saben que estem desorganitzats i que cada independentista té la seva pròpia estratègia.

Així les coses, es limiten a seguir espoliant-nos i a utilitzar els nostres propis (i minvants) recursos en contra nostra. Al mateix temps, van desviant el nostre esforç fiscal cap a projectes estúpids fins i tot per a ells (com el patètic cas de l’AVE castellà recentment tancat) que, malgrat tot, els resulten d’utilitat electoral compartida entre la dreta rància espanyola i la cadacopmenysesquerra rància espanyola.

Saben, a més, que tenim una feblesa (que nosaltres percebem com una força innata) en la defensa de la nostra identitat cultural i de la nostra llengüa i són conscients que hem creat un model de societat basat en la convivència i en el respecte, cosa que els pertorba (de moment).

No tenen pressa, com he dit abans, es poden permetre el luxe d’anar-nos provocant, de fer campanyes que freguen l’apologia de l’odi racista, de recolzar atacs feixistes contra manifestacions culturals tan perilloses com la presentació d’un llibre i, properament, de donar per finalitzada la immersió lingüística.

No ens equivoquem, però, a banda de no suportar que seguim, entossudits, parlant en català, la seva mania persecutòria contra el nostre idioma té un propòsit netament mussolinià: afavorir la tensió social intrínsecament associada a la separació educativa entre catalanoparlants i no-catalanoparlants.

La fomenten davant la passivitat estúpida de massa partits polítics de casa nostra, la fomenten mitjançant pactes temporals amb demòcrates convençuts (ells no en són, de demòcrates) i la fomenten, cofois, amb la força que els atorga el gran nombre de vots que obtenen les seves “marques blanques”, el PPC i el PSC.

El seu full de ruta, per tant, no és altre que afeblir les nostres institucions, aprofundir en l’espoli fiscal i debilitar l’estabilitat social del nostre país per tal d’assegurar que, quan siguem independents, Catalunya esdevingui un nou estat europeu deprimit econòmicament i amb tensions creixents al si de la seva societat.

I podem seguir parlant de la necessitat de fer créixer el suport a la independència, podem seguir defensant un concert econòmic que mai no arribarà (i ho sabem tots, des de CiU fins a C’s passant per Òmnium…), podem intentar convèncer-nos de les bondats de celebrar un referèndum que mai existirà i podem seguir barallats i fent el préssec (especialitats, aquestes, en les què som experts).

El cas és que Espanya sap perfectament què ha de fer abans que siguem independents i sap, millor que nosaltres, que ho serem.

Què, seguim com fins ara o actuem, ja, com un poble valent que exerceix la seva llibertat amb una sola veu?