Holotúria

Avui ha estat notícia que Europa permetrà als espanyols que evitin l’etiquetatge només en català (segur que C’s ens defensarà…). Això, traduït, vol dir que els espanyols evitaran l’etiquetatge en català.

Ara bé, el veritable problema no ve d’Europa ni d’Espanya, sinó que som nosaltres mateixos, el poble català, els darrers i veritables responsables d’aquesta aberració cultural, d’aquesta nova mostra d’agresió nacionalista excloent.

Al mateix temps, acceptarem amb el cap cot que el govern de la Generalitat tanqui ambaixades catalanes al món a canvi del suport del PP (que consti que és el que hem votat i que, per tant, és el que hem triat en no votar en clau independentista i en no presentar una alternativa independentista unitària, per exemple).

El nostre poble ha patit molt i durant massa temps i és, per tant, raonable i, fins i tot, normal que tinguem por de la llibertat, que no ens atrevim a exercir la nostra catalanitat amb total normalitat, però ja no tenim gaire marge de maniobra i cal que reaccionem ara, avui, davant la destrucció i la decadència de Catalunya.

No pretenc fer una proclama buida de contingut (potser ho sembla) i sóc del tot conscient que la situació requereix capacitat de reflexió i serenor, però massa vegades he sentit a dir que ara no és el moment, que cal esperar a tenir una majoria social, que primer cal aconseguir el concert econòmic i que la independència ja arribarà, que no estem prou madurs (oi, president?) i així fins l’infinit.

I, malgrat tot, la manifestació per la independència del 9 de juliol està abocada al fracàs, no compta amb el suport de pràcticament cap partit polític amb representació parlamentària (i si hi compta, no me n’he assabentat, que no sé què és pitjor…) i les vacances estan massa a prop.

En definitiva, que seguim queixant-nos de com ens tracten i seguim practicant tàctiques del segle passat per a enfrontar-nos als reptes del segle XXI.

Què cal per a indignar, de veritat, al poble de Catalunya?

Jo, honestament, ja no en tinc ni idea…