Si considerem que una generació equival a 25 anys, som la 12a generació des de 1714:
12 generacions
1714 – En Fernando treballa des de ben petit. La seva vida se centra en la subsistència i malda per mantenir els seus fills. Des de Gor (Granada) tot es veu lluny, sap que hi va haver una guerra però desconeix entre qui i per què va tenir lloc.
1739 – En Fernando va perdre tots els seus fills tret de la petita Rocio, que treballa al camp des dels sis anys. Afortunadament, disposen d’un petit terreny que els permet de subsistir.
1764 – La Rocio ha estat mare per cinc cops, però només viuen els bessons, l’Antonio i en Carlos. Cada cop li costa més de vendre l’artesania, per culpa de la competència catalana, diuen. Els bessons han tingut sort i treballen, des dels 6 anys, al camp per un noble de la zona.
1789 – Els pobles del voltant sembla que s’estan repoblant amb gent de fora. En Carlos va marxar a ciutat mentre que l’Antonio va decidir quedar-se per cuidar de la mare, que va morir el 1779, durant una epidèmia. De tant en tant, l’Antonio sap del Carlos quan el señor li llegeix les cartes, que en Carlos ha fet bons amics i li han ensenyat a escriure!
1814 – Al poble la gent parla de la Constitució, sembla una bona cosa! L’Antonio s’ha quedat solter i no té fills, però a en Carlos la vida li ha anat força bé, s’ha casat, ha tingut una filla, la Rocio, cobra un bon sou (gairebé tant bo com el d’un treballador català o basc!) i treballa per a un mercader de Castella.
1839 – L’oncle Antonio ha perdut el terreny, per la desamortització, diuen. Ara al poble ja no queda gairebé cap propietari, les terres són pels mateixos de sempre i les treballen els mateixos de sempre. La Rocio és mare del Felipe i de l’Alberto, que van a escola!
1864 – El Felipe i l’Alberto van subsistint com poden, els sous són cada cop més baixos i les feines són precàries. A casa parlen sovint de política, la Rocio és una font inesgotable d’inspiració pels seus fills, sempre els anima a no deixar-se trepitjar i a lluitar per canviar les coses.
1889 – L’Alberto ha tornat al poble amb la seva companya, la María, i el seu fill, el Pepe. Vol ensenyar a llegir i escriure els fills dels seus amics. El Felipe viu a ciutat i es dedica de ple a la política, no ha tingut fills. L’economia va cada cop pitjor, però encara van tirant amb el comerç amb les Colònies…
1914 – La situació al poble és cada cop més complicada, augmenta la tensió amb els terratinents i hi ha poca feina. El Pepe ha estat pare ben jove, té una filla preciosa, la María, que aprèn a llegir i escriure amb facilitat. El Pepe encara recorda l’àvia Rocio.
1939 – Fa cinc anys, els pares del Pedro, la María i en Pablo, van emigrar a Barcelona. El 17 de març de 1938, en Pedro va perdre un amic durant el bombardeig de Barcelona, a més del petit apartament on vivia amb els seus pares. Des del bombardeig, en Pedro és conscient que les bombes no entenen pas d’idiomes ni fan distinció per origen a l’hora de la mort. Aquest abril ha tornat a canviar tot, la guerra ha acabat, però el futur pinta complicat.
1964 – En Pedro participa com pot en les incipients mobilitzacions sindicalistes, essent pare del Juan. És conscient de les dificultats, però no pot evitar d’indignar-se quan comprova les pèssimes condicions de vida dels immigrants. No entén per què li diuen xarnego…
1989 – Fa 8 anys, en Juan va ser pare del Jordi, pocs dies després del Cop d’Estat. Van patir molt, a casa, ja que el seu pare, en Pedro, ja era un sindicalista significat i, a més, socialista! Parla en castellà amb son pare i en català amb son fill, defensa la immersió lingüística perquè està convençut que és un bon model educatiu i que, a més, contribuirà a millorar la cohesió social (confia que ningú parli mai més de “xarnegos”). Viu esperançat la nova (i sembla que definitiva) democràcia espanyola.
2014 – En Jordi, indepe de tota la vida, va dur el seu fill Gerard a la Via Catalana per la Independència l’any passat. També els va acompanyar en Juan, sorprenentment! Sempre els quedarà el dubte de què hauria fet l’avi Pedro, traspassat fa quatre anys. Enguany, la il·lusió de crear un nou estat i de contribuir a la constitució de la República Catalana es barreja amb la preocupació pel futur dels seus familiars andalusos, que tornen a veure com l’Estat juga amb les seves pensions i com retrocedeixen els seus drets…
Has fet un article sensacional. La independència de Catalunya com a emancipació de les persones que hi viuen. La nació-societat, la nació-solidaritat, la nació-generacions. Cerca col·lectiva del benestar. Identitats construïdes entre tots i no essencials i obligades.
Gent que lluita i se les empesca per tirar endavant personalment, familiarment i col·lectivament. Llaços d’afecte íntim i cívic. Lluita contra ningú i a favor de tots.
Has fet un article sobre el que realment dignifica la nostra determinació de ser un poble amb comunitat política pròpia. Ni barres ni guifrés. Les persones.
Em poso dempeus davant la teva sensibilitat. És l’essència del que ens ha de fer guanyar el futur.