Dies arrere vaig rebre un correu de la Institució de les Lletres Catalanes convidant-me a reomplir un qüestionari sobre les obres i els autors que haurien ser de referència en la literatura catalana -això del “cànon”, que diuen. Acabe de rebre’n un altre que em fa memòria, per si me n’havia descuidat, que encara tinc pendent la resposta.
No és per descuit i desmemòria que no he reomplit el qüestionari. Ha estat una decisió conscient i reflexionada.
Sóc –més aviat ho era– escriptor valencià en llengua catalana. Des del primer intent literari que vaig fer pensava a formar part de la literatura catalana. Ni que fóra “aficionadament”. He tingut i mantinc aquesta consciència. Vull dir que no he pensat mai la llengua i la literatura catalanes des de la fragmentació administrativa, menys encara “gentilícia”. No he llegit els escriptors i escriptores de la literatura catalana fent-ne un previ destriament per origen administratiu o pertinença dialectal. Sempre he defensat que la unitat del català, i la literatura, és un afer de consciència i de mercat. De pensar la llengua i la literatura catalanes al complet, i així consolidar un mercat propi que faça rendible i potent la nostra producció cultural.
Però la dinàmica política ha actuat contra aquesta consciència unitària. Així, ara com ara, com a escriptor valencià hauria de retre acatament a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i assumir de grat les seues conseqüències. Però només de pensar-ho se’m reboliquen els budells (de la consciència). No puc respectar (no és respectable) una institució creada mitjançant un pacte polític entre espanyols a la qual s’accedeix per negociació política. No obstant això, a poc a poc l’AVL està aconseguint de consolidar-se com a institució. Sobretot perquè té pressupost i reparteix beques i organitza actes, viatges i etcètera, i qui voldrà ser tingut per escriptor al País Valencià haurà de passar pel seu cercolet. I com a escriptor valencià que sóc –o ho era– a la resta de territori catalanoparlants, sobretot “nord enllà” on temps era temps deien no sé quina cosa de la gent culta i desvetllada i etcètera, per regla general (em referesc als àmbits “oficials” i els qui els segueixen) consideren els valencians escriptors aliens, llunyans, prescindibles, a tot estirar exòtics. Per tant, solen llegir-nos-hi poc, cada vegada ens comenten menys en els seus mitjans, i poc o gens aprecien la nostra existència en els seus estudis literaris. Llevat, és clar, dels dos o tres que tenen de coartada. Com si ens empaitaren cap a l’AVL. Cada terra fa sa guerra, doncs. Que cadascú s’apanye com puga.
Amb tot, jo no renuncie a continuar pensant la literatura catalana com ho he fet fins ara. Ni que siga un aficionat volander i internètic. I m’estime més resistir a la manera dels maquis, fent la guerra pel meu compte. Fet i fet, si hi ha un àmbit on encara podem confluir els qui pensem la llengua i la literatura catalanes des d’una consciència completa i no acomplexada és al bosc de la xarxa.
I tanque: És possible configurar un cànon literari solvent des d’una consciència esquarterada?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
NO
Hauríem de fer el cànon. Perquè sinó el faran ells.
Canvie cànon per canó (també estaria bé un trabuc)
Divendres em van convidar a parlar de la lectura a la Fira del llibre. Com que sóc mestre, per curiositat, també m’interessen els cànons, sobretot els que van adreçats als joves. Vaig parlar del cànon Cotroneo, per exemple, o del cànon Pagès. Amb puntualitzacions i amb idees a la contra, per exemple. Fins i tot, ja vaig atrevint-me a l’elaborar-ne un de propi, de cànon. Potser perquè això de les llistes sempre és un joc divertit, un pasar el temps distret. Pel que fa al que dius, és veritat, ho va dir fa molts anys Vicent Escrivà: els valencians no passem de Vinaròs (ell ho deia d’aquesta manera, referint-se al mestre: Enric valor no ha passat la sèquia de Montcada, de Montcada de l’Horta, naturalment), uns quants catalans del nord ja van posar una tanca indissimulada. Però contra això també continuem treballant, molts valencians.
Menys romanços, a mi m’interessa el cànon Cucarella, almenys pel que fa a l’escola, almenys des del punt de vista del que fóra imprescindible per als joves, des del punt de vista Cucarella.
Atentament.
Som molts els escriptors valencians que tenim clar que les divisions administratives no són cap frontera i no ens fa nosa dir que parlem català o que la nostra cultura és catalana. I som molts els joves que tenim present aquella frase de la Gossa Sorda “Qui t’ha parit que t’entenga, Acadèmia Valenciana de la Llengua…”.
No estàs sol. Jo també forme part de la literatura catalana i molta gent més. Encara que només com aficionats, però de consciència, en tenim.
Sobre el talent:
Si es té talent, tard o d’hora ix a relluir;
no és remunerador d’ocultar el talent; quan se’n té,
i finalment….,
si no se n’assoleix per simple addicció l’efecte desitjat,
cal invertir el sentit i provar per substracció.
G. Marx.
Toni, amb el teu permís et suggeresc:
Comença a escriure en español i veuràs com tota la morralla catalanera va a sacsar-te-la d’ací a un temps.
Sols es viu una vegada i aquest país de països no es mereix tant de sacrifici personal. Tot és una barrera psicològica. Sempre podrem dir que vas escriure una de les millors novel·les de tota la literatura catalana. Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts
Cordialment.
Som molts els que llegim sense cap mena de diferenciació prèvia entre autors catalans, valencians o de les illes: simplement llegim autors en català, i punt.
La Literatura és única, i la nostra llengua també, i jo no vull renunciar a llegir una nova novel.la de Toni Cucarella.
Són moltes les parts del nostre país on cal cridar molt i molt perquè et facin cas, i tot i així, tampoc no gaire, t’ho dic per experiència. Però no defallirem.
Quin cànon? Les lleixes de la meua llibreria estan plenes de llibres d’autors catalans en català. Tant m’és que els autors siguen d’origen valencià, catalunyés o balear; i tant m’és el dialecte que facen servir per escriure. Al cap i la fi tant els dialectes com els autors són catalans, com jo, i això és el que m’importa.
Les barreres, la consciència esquarterada no sols existeix al sud del Sènia. Tot just a l’altra banda tampoc no ens acaben de comprendre bé, fins i tot aquells de mentalitat i cor nacionalista continuen amb un mpa esquarterat, dividit i fragmentat de la nació, del poble i dels problemes què ens afecten. Fa pocs dies parlí per telèfon amb un amic meu de La Ràpita, quan li vaig dir “vosaltres els catalunyesos” va contestar estranyat: -com?!
Ell és nacionalista, independentista, però li haguí d’explicar que jo, tot i ser valencià, sóc tan català com ell, que és catalunyés.
Sense consciència ni hi pot haver cànon ni tampoc país, ni nació, ni idioma. El bosc de la xarxa pot ser un camp per a la resistència, però mentre no baixem a ciutat a “plantar la canya” no en farem res. La lluita del maquis és molt heroica, però necessitem algú què ens done veu, clara i catalana, allà on tallen l’abadejo.
Salut!
Els cànons només aprofiten per a fabricar canongies i canonges. Literatura dominical, en sotana, de divendres sant. Quina pudentor d’encens resclosit… Oblida-te’n. Escriptors, descanonitzeu!
Cal netejar les canonades o si us ho estimeu més podem dir-hi clavegueres.
de tota manera, Cucarella, faria goig que ens poséssiu què veieu vós què s’hi escauria, dins aqueix cànon o cim dels elets…
la vostra opinió (per als qui us seguim si més no per internet) segur que ens pessigollejaria els teguments, si veieu què vull dir…
no cal anar amb els asseguts (crec que feu bé trametent-los al carall)…
els cansats farem tota la feina, com sempre…
i els nostres cims sempre seran més alts que no els llurs…
sempre s’esdevé el mateix – els cims oficials s’ensorren amb el règim… (és clar, quan s’ensorri de debò el franquisme, s’ensorraran les divisions)…
els cims construïts pels rebels duren molt més…
som-hi, doncs, doneu-nos-en cap tastet, ca?