Comprenc la crítica que es fa, sobretot des del País Valencià, cap a la incorregible actitud de superioritat lingüística per part de mitjans de comunicació catalunyesos, de molts lingüistes «professionals» i sobretot de l’IEC.
La consideració que ha d’haver un estàndard regional –catalunyès oriental en aquest cas– de referència preferent ha estat i és un error polític –dic error polític– de conseqüències potser irreparables, puix que ha acabat donant la raó als qui han acusat l’IEC, i bona part dels linguistes catalunyesos –ensenyants, correctors, divulgadors…– de tenir una concepció centralista del català; gens integradora, doncs: fet i fet, secessionista, o argument per al secessionisme. En particular, per al «secessionisme il·lustrat» valencià.
El nostre català és encara, afortunadament, una llengua molt unitària. Tanmateix, la proliferació d’acadèmies genuïnes o preferencials –per al valencià, per al catalunyès oriental i, en un futur proper, per a la resta de les variants territorials, «autonòmiques» o no– està contribuint de tal manera a la diferenciació que a la fi caurem –si no hem caigut ja d’un bac de nassos– en el pou negre que tant temíem, o que déiem que temíem: la secessió lingüística. La secessió per fragmentació dialectal, elevat cada dialecte a categoria de llengua, puix que té normativa pròpia i diferenciada i, com en el cas valencià, suport jurídic.
Dissortadament, és constatable la gran ignorància que existeix a Catalunya sobre el català com a llengua de tots els catalans i no solament dels catalunyesos. Ignorància i, en alguns casos, arrogància. Fins i tot menyspreu, que també n’hi ha. Precisament per causa d’aquesta consideració de «superioritat», de diferenciar entre catalanoparlants genuïns i no genuïns. I, tanmateix, tots ho som, de «genuïns».
[continua…]
L’IEC ha obrat de manera poc intel·ligent en no abordar a temps i amb convicció la pluralitat del català. Tot i que va haver un moment que ens va fer creure que havia vist les orelles al llop i va encetar un tímid reconeixement de les varietats lingüistiques dels altres territoris. Fóra per arrogància, per mandra o incompetència –o per totes les causes alhora–, ha arrossegat excessivament aquesta terrible ceguesa que li ha impedit compendre que, d’un temps ençà, calia un altre model de normativització i estandarització per al català. Per a tot el català. D’una banda, per l’increment de l’aportació dels altres territoris a la producció cultural i literària, però sobretot per la necessitat de construir un espai d’intercomunicació que siga real, útil i rendible. Som al segle XXI i els catalanoparlants, comptats i debatuts, en el context globalitzat actual, som quatre (si s’escau milions de) gats mal avinguts.
Així doncs, la consideració catalunyesa que ha d’haver només un estàndard de referència basat exclusivament en el catalunyès oriental és, avui dia, d’una mentalitat tan secessionista com la d’un blavero valencià. Fins i tot, de la d’un blavero «il·lustrat». Ni l’un ni l’altre –catalunyès i valencià– neguen la unitat del català, però s’han avingut a tenir normatives diferenciades, regionals totes dues, malgrat el pedigrí de què alguna, supèrbiament i ridículament, se’n vanta. Representen les actituds desintegradores que conformen el secessionisme actual. Més efectiu que no l’anterior, atès que ara té el suport de lingüistes de formació universitària, tant de les universitats del nord com del sud.
Partint de la realitat que encara ens fa costat, que el català és una llengua –encara– molt unitària i que les diferències dialectals són realment minses, hauria valgut la pena que l’IEC s’haguera esforçat a esmenar aquesta greu (des)consideració de superioritat. Més i tot, com he dit adés, quan l’aportació a la literatura i la cultura catalanes dels altres territoris ja no és insignificant com en el principi de la normativització, ans avui té pes nominal i prestigi significatius.
La nefasta influència política dels darrers anys ha contribuït també, de manera decisiva, a l’actual fragmentació del català. La por de transgredir les fronteres administratives ha impedit la necessària intercomunicació entre els catalanoparlants. Por que, tanmateix, no ha tingut ni té l’espanyolisme militant –de dretes o «d’esquerres»–, que persegueix sense remordiment democràtic qualsevol intent de normalitat comunicativa o de col·laboració cultural entre nosaltres. Els pactes polítics –transvestits de «lingüístics»– han donat també a la fragmentació una legitimació que ens deixa als «unitaristes» en la més radical marginalitat.
Crec que encara seríem a temps d’evitar la fatal i definitiva desintegració, de reconduir aquesta nociva «desafecció» d’uns i el mesellisme d’uns altres. Cal un canvi d’actitud. Sobretot per part de l’IEC, si vol ser, per damunt de delirants acadèmies de mèrit polític i perniciosos pactes lingüístics, la institució normativa per al català, tot i la mutilació legal que ha patit arran de la creació de l’AVL. Caldria, però, que abordara la normativització –l’estandarització– des d’una consideració més democràtica i completa, bo i considerant tots els catalanoparlants en un mateix nivell, fugint d’estàndards «superiors» i estàndars «subalterns». Caldria impulsar una normativa única, un estàndard flexible i funcional que siga útil per a la intercomunicació entre nosaltres, que siga integrador de tots els dialectes catalans, que siga reflex de la pluralitat i fidel a la unitat. Perquè no és possible aconseguir l’estandarització policèntrica que alguns proposen –més que res per portar aigües cap al seu molí–, si cada acadèmia promou un estàndard diferenciat, i a la fi diferenciador: secessionista.
Jo crec que li escau a l’IEC –ei, si vol!– reconduir l’actitud de superioritat catalunyesa que tant està perjudicant la unitat del català. Cal pensar el futur de la nostra llengua des de la unitat real, plural i no central, sobre la base d’allò que compartim i no d’allò que ens diferència, tot promovent el coneixement mutu de les nostres particularitats, les quals conformen, al capdavall, la identitat completa del nostre català. Tots som, doncs, genuïns.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord.
T’he llegit molt i t’he comentat poc, però hui paga la pena: molt ben parit, molt ben dit
La gent de Lleida són catalans, no catamerdesos, com vós voleu. Són catalans, com són catalans els alacantins, els elxans, els menorquins, els gironins. No som barcelonins, no parlem barceloní. Ni els alacantins parlem valencià. Ni els menorquins mallorquí. Tots els termes localistes haurien d’ésser el que han sigut fins ara: termes costumistes, d’obreta de riure… i no pas, com voleu vós i d’altres de tan esgarriats, termes de divisió.
D’on que no calgui afegir-ne de nous, amb això tan fastigós de catamerdesos vostre.
Si cal que ens respectem, el respecte no ha d’ésser unidireccional. Teniu a València un grupet de merdosos castelladristes que fa quaranta anys que perllonguen el franquisme més virulent contra el català de tots perquè volen imposar l’idioma dels feixistes, i vós ataqueu (un colp més) els barcelonins?…!
(Car és palès que confoneu els barcelonins amb la resta de catalans del nord dels Països Catalans. Com us he dit abans, ni a Lleida ni a Tarragona, ni enlloc fora de Barcelona ni parlem barceloní ni ens en considerem, així que això de catamerdesos és un terme sense sentit, a part d’ésser molt insultant.)
Ja hi pensareu, si voleu.
Ara, he de poder triar sense que res m’obligue, ni el meu parlar que es el d’Elx amb algunes diferències fins i tot amb la resta del Pais Valencià. Si vull posar meva per meua vull poder posar-ho perquè tot es meu. Aquesta llibertat interna es la que hem de tenir i no cap altra. La de poder triar dintre la llengua al nostre gust. I, si afirmatiu, els elxans sempre hem dit “tenir” i “dintre” com uns catalunyesos qualsevol. De la mateixa manera que dic Andrevet per Andreuet i La Casa de l’Hereva per la Casa de l’Hereua. Com ben dius un unic estàndard i la possibilitat de fer tries personals sense ser titllats de traïdors per uns que per no saber ni saben quina es la parla de la qual parteix el parlant. Soc a Oslo, he trobat els accents greus però no he trobat els tancats i he tingut molta sort amb la dièresi…. I si hi ha catalunyesos que volen valenciantizar em semblarà perfecte tambe perquè en conec molts que escriuen “dins” tot i dir “dintre”… Una llengua sense fronteres…
Que no et passi com a Xavier Casp, que tot invocant una llengua diferenciada, resulta que escrivia – almenys abans de declarar-se secessionista – en una varietat perfectament correcta.
Jo diria que parles una mica d’oïdes. Copio del pròleg del diccinari de l’IEC: “Pel que fa a la variació diatòpica (…) hom ha ampliat el nombre de lemes considerats dialectals – amb la consciència que estrictament tots ho són, per la qual cosa cap no en duu la marca.” I ho exemplifica: ‘disset | desset | dèsset’ (i igual per a 18 i 19); ‘est | este | aquest’ (i el mateix per a ‘eix’). I 42 noves entrades de les 59 que va proposar el govern d’Andorra. I aquestes s’afegeixen, encara, a les que de fa moltíssim temps que hi són: ‘escombra | granera’, ‘ampolla | botella’,… I més endavant el prologuista hi insisteix: “La presència important d’especialistes d’arreu del domini lingüístic català hi assegura que tota la tasca de fixació preceptiva ortogràfica, gramatical i lèxica pugui ésser acceptada pel conjunt de les terres de parla catalana, sense que cap se n’hagi de sentir injustament marginada.” Vegem-ho – dic jo: president, Isidor Marí; vicepresidenta, Gemma Rigau; tresorer, Vicent Pitarch, i secretari, Ramon Sistac: més equilibri territorial, impossible.
Ja fa temps que dic que actualment els blavers del nord fant més mal que el del sud, l’oest i l’oest. Al Principat s’està instal.lant un absurd i botifler “correctisme polític” de la mà sobretot des convergents i llur tietes que fa cada con més difícil parla de Països Catalans Sense complexos.
I si, si cal definir un estandard, definim-lo entre tots.