Vora aquesta plaça de Xàtiva, de
Sant Jordi o de la Galera, naix el mític carrer Blanc. Mític si més no per a
mi, ja que hi vaig viure, entre els sis i els vint anys, en la casa número 75
(Raimon vivia al número 2, cap de carrer i casa cantonera). Oficialment, la
plaça es diu de Sant Jordi perquè quan existien les muralles que tancaven la
ciutat a prop hi havia la porta d’entrada que duia el nom el primer patró valencià.
Popularment, però, la plaça es més coneguda com de la Galera. Sembla ser que perquè
hi havia hagut una presó de dones.
La meua aportació literària a la diada
del llibre la faré a Quatretonda (la Vall d’Albaida). L’associació cultural
Dorresment m’ha convidat a fer una xarrada sobre els personatges que habitaven
la nostra llengua quan el nostre català tenia prou més vida que la que se li’n
fuig avui. Parlarem del famolenc Garró, del desgraciat Camot, del roder Galima,
alt i gran saltador de rius i barrancs, del Saginero i el mutoroni (o butoni), de
l’Home del Sac i el dels Nassos, de les encantades, de les nimfes de la Font
Santa de Montesa i del carrer Sariers de Xàtiva, dels follets-donyets-lluendos,
de la rècua de l’Infern: el dimoni Major, l’Emplomat, el Coix, el Xicotet,
tots els quals s’amaguen en els garrofers i s’emporten la vida i l’ànima dels
viatgers que fan els camins de nit, i també dels qui són tan espavilats que
saben on s’hi ajoquen, i del rei Pepet i del rei que fa quinze, de la marquesa
del Potet i de les mítiques poblacions de la terra de Bernat -la nostra terra-:
Pixarroglet i Matacagà… Personatges que habitaven la nostra llengua i que avui
agonitzen lentament, com un bancal d’ametlers perduts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Agonitzen gràcies, entre d’altres, al "hablame en cristiano" de la policia nacional de la "jativa" de Alfonso Rus…
Fa un parell de dies vaig veure a Punt 2 (on per cert aquesta nit Miquel Gil i Lluís Miquel estan convidats per a parlar de la Cançò i de l’Ovidi: Impresionant !!!) un reportage sobre el barri vell de Xàtiva. Entrevistaven a veïns anònims, i uns altres no tant. Malauradament cap ni un va parlar d’aquestos personatges que conta el Toni. Això si el reportatge va ressaltar l’aparició en la Xàtiva de la postguerra de Tintín i Milú ballant sevillanes a un "tablao" del barri vell. Òbviament havien llogat un restaurant per adornar-lo amb caps de bous, banderilles, banderes espanyoles… Tot això haguera estat molt bé com a anèdocta si el reportatge no haguera durat 30 minuts. Una llàstima, ja que haguera estat molt bé coneixer alguna cosa més d’aquesta ciutat i el seu barri vell. Buscar iaies i demanar-les que contar rondalles, iaios que cantaren cançons de treball… això que en diuen tradició, etnologia, antropologia, i que no és més que cultura i memòria popular i històrica.
Per cert, no se se si haureu seguit, tant els lectors del bloc com el seu autor, la polèmica de les patums de Barcelona al voltant de qu si el Sant Jordi s’ha convertit en una fira mediàtica on tenen més èxit els autors de l’estil de Buenafuente, que no son escriptors pròpiamemt dits. No sé que en pensareu al respecte, però crec que aquestos senyors com el Baltasar Porcel (compare, per cert del Rei Juan Carlos) son els primers en participar en l’espectacle mediàtic de la literatura, son els primers en participar en tots els programes de Ràdio i TV que poden (si paguen bé, és clar) i opinar de tot, ja que son tant sabuts que tenen opinió formada de tot i poden discutir de tot, i també son els primers en participar en signatures de llibres en llocs tan emblemàtics de la cultura catalana com "El Corte Inglés". Em sembla que tenen molta barra aquestos tios. El Sant Jordi de Barcelona, per als únics que és una festa és per als editors, que guanyen el que no està escrit. Els escriptors fan el seu numeret per a signar llibre expossats com monos de fira en mig del carrer. Però això si, venen llibres.
Almenys un dia a l’any hi ha gent que es compra un llibre en catlà. El que seria l’hostia és que els llegiren ! Però això ja és una altra història.
Encara que jo preferesc el que farà en Cucarella demà, anar a un poblet de 2.000 habitants a parlar de literatura i cultura popular. Segurament no es farà ric venent llibres demà, però segur que gaudirà amb les llegendes que li contaran de La Vall d’Alabaida, amb les anècdotes de la gent del camp i de segur que amb un bon plat d’arròs al forn.
Bona sort !
Tota la vida vivint en l’Alcudia i desconec els personatges. Llevat de Camot, que l’he utilitzat en alguna expressió, no en conec cap altre. Com podria informar-me’n? Gràcies
Magnífica la recuperació dels personatges que dormen en el fons de la memòria lingüística i infantil. Amb ells, hom pot retornar als braços protectors de la iaia que, tota de negre, per un dol que mai no acabava, ens contava un munt de rondalles i d’històries per tal d’omplir les plujoses vesprades hivernals. Eren temps sense televisió, consoles, ordinadors … i l’oci infantil era el carrer, amb una caterva de jocs, segons l’estació de l’any, la lectura o les contalles dels majors. Per això, crec que és important recollir tots aquests personatges que poblen -potser algun d’ells ja haurà emigrat per falta de feina- la nostra llengua, però més important encara és divulgar-los, és a dir, popularitzar-los, per tal salvar-los de la fossilització. L’única fórmula per aconseguir-ho és, pense, treballar amb els més menuts, des de les famílies, des de les escoles, des de les biblioteques, des de la TV (quina? no ho sé).
Enhorabona i endavant, doncs, per la tasca recopilatòria i divulgativa que realitzes.