Cucarella

Alfonso Rus repetirà. Tornarà a presentar-se de candidat del PP a l’alcaldia de Xàtiva. I ja ha reballat un pronòstic de resultat: «Guanyaré 10 a 0!». No seré jo qui li’l discutirà. Són faves comptades. La democràcia la dignifiquen o la degraden els polítics. Quan la democràcia és de tan baixa qualitat com l’espanyola, avivada de corrupció, envilida pel xantatge del vot captiu o comprat, el resultat final és conegut abans fins i tot que l’àrbitre xiule l’inici del partit.

Tanmateix, haig de confessar que la decisió m´ha sorprés. Em pensava que Alfonso Rus estava avorrit de ser alcalde i de passar-li el “rodillo” a l’oposició, que aspira a altres hortizons polítics ara que Camps és ja un cadàver polític. Amb tot em permetreu fer especulacions sobre els motius que l’han animat (o obligat) a intentar una altra reelecció.

Els qui tenen poca dermis democràtica, per no dir-los dèspotes o tirans, fins i tot, ras i curt, dictadors, no solen conservar al seu costat ningú de prou confiança a qui, arribat el moment, cedir-li la corona a manera d’hereu imperial. Com Cronos, que devorava els seus propis fills perquè no li prengueren el tron, no es refien de ningú, i a ningú deixen créixer a la seua ombra política. Però a Alfonso Rus li agradaria, abans de retirar-se, deixar-ho tot «atado y bien atado» (com aquell alcalde “honorífic” de Xàtiva, dictador i criminal), per a continuar sent l’amo de les cordetes. Però devorant uns i altres, malfiant-se de tots, no té a ningú a qui ungir com a príncep hereu de l’Imperi amb garanties de victoriosa continuïtat. Perquè aquest Cèsar Borja vencedor no ho és ni ho serà, ni de bon tros, Vicent Parra: desperta massa antipaties entre l’electorat. Això no vol dir que la impaciència de l’ambició, i comptant amb el control que té de la fontaneria, Parra puga erigir-se, si no ara més endavant, en candidat a alcalde. O demà mateix, amb presses i correres, si li ve de gust pegar-li un bolet a la traïdora i fer-li un colp d’estat a l’August Russini: «Tu quoque, Vicent, fili mi!». Val a dir, que aquesta circumstància alegraria a muntó l’oposició, ja que amb Parra de candidat potser tindria alguna possibilitat d’èxit.

Podria ser aquesta la raó per la qual Alfonso Rus repeteix: la falta d’un hereu. S’haurà d’afanyar a adoptar-ne un de prou lleial que el succeïsca, caldrà que l’ensinistre ràpid, que l’ensenye a destruir la ciutat i el terme com ell ho ha fet, a insultar i a humiliar com només ell sap fer-ho, a contar acudits de mala folla, i la resta d’aptituds, tan impròpies d’un polític democràtic, però que tant excita i mobilitza la massa que l’adora. I l’haurà de protegir de les queixalades del seu propi entorn, de l’àvida ambició dels qui envegen la fortuna del favorit de l’Emperador. Però l’hereu, si ix una miquiua espavilat i li cauen prompte les corfes de l’ou del cul, caldrà que vigile sobretot l’humor capritxós l’Emperador, no siga que li pegue un mal rot i d’un puntelló l’encale dalt d’un campanar. Recordeu la faula de la granota i l’escorpí: és la seua naturalesa.

 Article publicat avui a l’edició comarcal de LEVANTE-EMV

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!