El rescat. El nom escau a la cosa. El vaixell anava sense control -desregulat, que diríem- i al final, com era de preveure, s’ha fotut una nyespla i s’ha asclat. Hi ha nàufrags per tot arreu que intenten salvar la vida. Humanament parlant, tocaria salvar les persones. Però no està passant així. Les autoritats marítimes han dit que primer de tot han de posar a estalvi de la maltempsada els comandaments del vaixell i els viatgers de primera classe. A continuació, han posat en marxa el rescat de debò, és a dir, salvar els diners i les propietats dels comandaments i els viatgers de primera classe. Mentrestant, les persones que no formen part d’aquesta elit -que són la majoria- s’ofeguen en el vast oceà de la cobdícia, i les seues minses pertinences són rapinyades pels rescatadors sense escrúpols. Fins ací la metàfora.
Ara la comparança. El capitalisme és una ideologia política que podem considerar supremacista. Hi manen els (qui tenen) diners. Aconseguir-ne com més millor és la finalitat del sistema polític capitalista. No hi ha reguladors ètics -humans- que controlen la cobdícia immanent al capitalisme. La vida humana no val res. Aquesta «crisi» prou que ha tornat a palesar el menyspreu per la vida de les persones per part de polítics, economistes i propagandistes en general del capitalisme. Deixen les persones sense feina, les empobreixen, arruïnen la seua salut, les aboquen a una mort prematura. Sense cap remordiment. Allò que importa és salvar els diners i els qui els acaparen. No importa la vida humana. El capitalisme diu que no hi ha drets per a les persones, que només hi ha negoci i beneficis.
Els qui han pres la decisió de deixar les persones a la deriva perquè s’ofeguen en la tempesta -reprenc la metàfora-, siguen polítics o alts càrrecs financers: de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional (la Troika)… aquesta gent, dic, no se’n va gaire d’aquells alts càrrecs del nazisme que es creien amb el dret de disposar al seu caprici de la vida de les persones, d’eliminar-les físicament per considerar-les inferiors racialment o intel·lectualment. Amb fredor i crueldat inhumanes, arribaren a construir camps d’extermini per dur a terme la seua macabra «selecció natural» segons el seu ideari de superioritat racial. Òbviament, no els pertorbava la consciència tot el dolor que provocaven. No podia pertorbar-los-la si no sentien cap respecte per la vida humana. Menyspreaven la vida de les persones i gaudien amb el seu dolor des de la seua convicció de superioritat. De la mateixa manera que a aquesta altiva i superba patuleia d’alts dirigents d’organitzacions polítiques i econòmiques europees i mundials no li pertorba la consciència el dolor que causen les seues mesures contra la vida de les persones.
La vida de les persones, doncs, no té cap valor per als polítics i els alts càrrecs econòmics. No els importa la misèria i la mort que provoquen les seues decisions. Menyspreen la vida de les persones igualment com la menyspreava el nazisme. Es diuen Merkel, Rajoy, Monti, Lagarde, Draghi, Thomsen, Deruz, Mazuch… i són tan inhumans, tan inclements, tan monstruosos com aquells Hess, Himmler, Göring, Heydrich…
Hem de diferenciar entre els qui són persones i els qui no ho són. Les persones ajuden les persones; les persones salven -rescaten- les persones. Els criminals, però, les condemnen a patir i a morir. Tant se val si ho fan en nom d’un Führer boig o en nom del benefici econòmic d’uns mercats mesells i inhumans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://www.porcar.net/2010/05/13/message-in-a-bottle/
No vull abusar, però tot això també pot salpebrar-se amb els poemes d’Enzensberger sobre l’enfonsament del Titànic. Ací pots llegir-ne alguns.
amb indepedència de la seva titularitat
pública o privada
la capital de l’Estat nazi d’ocupació
i la capital sota el jou de l’estat colònial
i sota els seus interessos capitalistes
On la política ha estat per damunt
de qualsevol coherència econòmica pròpia del país
sota uns pretesos interessos de mercat
que més bé han estat polítics i ‘bien’ particulars
i l’important han estat la promoció
la projecció i el ‘compadreo’ dels Madrid-Barça
i la ‘selecciones españolas’
amb independència de ser S.A.D.’s en mans privades
ò Societats públiques esportives o de ens públics
i de les seves presidències
i per suposat
tot altra qüestió s’en pot anar a fer la mà
i interessa ben poc.
Aquest 28 de juny, per cert, farà 500 anys que aquestes elits burgeses catalanes van donar el govern de l’estat independent que llavors teníem a un castellà. Per què? Per poder influir a Castella i governar la seva economia, sense pensar ni en el pare ni en la mare. Us sona l’argument de la pel·lícula? Cansa.
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d’indisciplina,
ja no se’n diu imposar una sanció;
se’n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.
Així doncs forza Italia, -da noi azzurri-.
http://www.youtube.com/watch?v=Djt4DMyHZrM
Cerco l’estate tutto l’anno
e all’improvviso eccola qua.
Lei è partita per le spiagge
e sono solo quassù in città,
sento fischiare sopra
i tetti un aeroplano che se ne va.
(RIPRESA)
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me.
Mi accorgo di non avere più risorse, senza di te
E allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te,
Ma il treno dei desideri nei miei pensieri all’incontrario va.
Sembra quand’ero all’oratorio,
con tanto sole, tanti anni fa.
Quelle domeniche da solo in un cortile,
a passeggiar ora mi annoio più di allora,
neanche un prete per chiacchierar.
(RIPRESA)
Cerco un po’ d’Africa in giardino,
tra l’oleandro e il baobab,
come facevo da bambino,
ma qui c’è gente, non si può più,
stanno innaffiando le tue rose,
non c’è il leone, chissà dov’è.
(RIPRESA)
Adriano Celentano