El
comentarista de llibres (personatge impostor que no hem de confondre
amb el “crític literari”, rara espècie de l’hàbitat de les
lletres, tan rara que alguns pensem que s’ha extingit o forma part de
l’imaginari fantàstic del món de la literatura), quan és al seu
torn escriptor frustat (i n’hi ha un bon grapat que ho són),
analitza l’obra literària dels altres pensant més aviat com
l’hauria escrita ell, i en la mesura que s’aparta de la seua idea el
comentarista la menysprea i la condemna a inapelable sentència de
literatura prescindible.

Confesse
que en llegir Històries
del Paradís jo també
he tingut la temptació del comentarista de llibres. Afortunadament
no per a esmenar el text, sinó el paratext. Ho explique: no he entès
la citació de Le Haine que enceta el llibre: «El més important no
és la caiguda, sinó l’aterratge». Jo n’hauria triat una altra. A
tenor del títol del recull i, sobretot, havent-ne fet la lectura,
hauria escollit una citació de Paul Éluard: «Hi ha altres mons,
però són dins d’aquest». I la tria m’ha dut a cometre un altre
pecat, aquest de petulància: citar la meua pròpia obra. Però ho
faré només, per no augmentar la gravetat del delicte, a través
d’un altre paratext, el que vaig escollir per encapçalar el que va
ser el meu primer llibre de relats, La
lluna vista des de la terra a través de la tele. Aquest
recull venia
presentat per una citació de Voltaire. Concretament de Càndid
o l’optimisme. I
en la citació, Voltaire, a través del seu personatge, s’interroga
-més aviat se’n plany-, per ell i per tots nosaltres: «Si aquest és
el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres?» Heus ací
que nosaltres, humans il·lusos, gent de bona fe, al millor dels mons
imaginables, al millor dels mons possibles, l’hem anomenat sempre
“Paradís”. Vivim en el millor dels mons possibles. El Paradís
és casa nostra, i aquest llibre de Xavi Sarrià aplega un recull
d’històries sobre el nostre món, sobre la nostra “paradisíaca”
realitat.

Sorprén
que un primer llibre de relats continga tantes textures literàries
diferents. No hi ha reiteració sinó diversitat. Diversitat de
registres, de veus, de mirades. L’habilitat literària de Xavi Sarria
és la d’un narrador expert, versàtil, capaç de construir històries
amb textures tan diferents que, tot i la brevetat d’alguns textos, no
es barregen les unes amb les altres, no es contaminen en el pas d’un
relat a l’altre. Cròniques independents, doncs, cadascuna manté la
seua identitat literària particular, al temps que formen part d’un
mateix univers, i en ocasions s’entrecreuen i es saluden. En un relat
copsem la por de la víctima d’una massacre que sent propera la
presència de la mort; un un altre, trobem la ironia en la faula de
les formigues sobre l’ambició, tan humana; saltem al relat compromés
que denuncia la situació de l’immigrant que travessa el mar d’Escila
i Caribdis buscant “el seu paradís”; ens movem entre personatges
de videojocs, entre guerres i massacres, i també entre esperances i
anhels. Del Kudistan al Japó, del Senegal a Palestina, i als Estats
Units i Finlàndia, i ací a la vora, just al costat de casa, i dins
de casa mateix.

En
el món globalitzat d’avui dia, els afers d’altres indrets han
esdevingut afers propis, propers. Posats a taula, per exemple, mengem
amb l’atenció posada en el televisor. No la sabem tota, però ho
sabem tot, ni que siga en pinganelles: se’ns dóna ràpida informació
de tot el que s’esdevé pel món, a l’instant: els morts de la fam,
els que maten els governs, les guerres preventives, les guerres
guerrejades, els que moren a la faena, els que s’ofeguen en un vast
oceà, els que s’estavellen en un accident aeri, les fluctuants
estadístiques mortals de la Direcció General de Trànsit del cap de
setmana, els morts d’un vida insana, els que moren de desídia i de
soledat…

Llegint
els relats de Xavi Sarrià un se n’adona, amb un calfred, amb una
basca, amb una torba, en quina mena de món vivim. Per fer-nos-ho
veure igual fa servir la faula que s’endinsa en la ment del
personatge que tremola de pànic. Però sobretot sap fer servir les
paraules per a transmetre’ns emocions. Podem plorar, solidàriment,
de ràbia i d’impotència, amb les llàgrimes dels kurds sota
tots els cels de la diàspora; somriure amb l’irònic colp d’efecte
que tanca fragilitat, reconèixer-nos en el retrat de la
humaníssima ambició en la societat de les formigues… Heus
ací el nostre món de cada dia.

Històries
del Paradís: vint-i-dues cròniques de la nostra realitat
paradisíaca: sintètiques, punyents, efectives. Un debut literari
envejable.