A tall de les declaracions de la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Caterina Mieras, sobre la "discriminació positiva de la literatura en català a Frankfurt". No vull ser escriptor discriminat, ni negativament ni positivament. Voldria ser un escriptor "normal" al meu país, i no una anomalia. No ens consideren escriptors espanyols -i per la meua banda no tinc cap interès a ser-ne considerat-, i als Països Catalans o t’apedreguen o t’ignoren o et discriminen (poc en positiu i moltíssim en negatiu). Jo no demane anar amb els escriptors espanyols quan els conviden a ells, i de fet no acostumen a convidar-nos-hi. És per això que no vull compartir amb ells el seu espai on no hi tinc cabuda, però tampoc no vull que ells compartesquen el meu, que hauria de ser meu però m’obliguen a compartir-lo amb ells. Ens diuen, doncs: "Lo nostre és nostre i lo vostre és nostre". I damunt hauríem de callar per no passar per provincians i ploramiques. Qui es queixa perd, diuen. Però res tenia, res tinc. Permetem-nos el luxe, doncs, de parlar clar i català. A Frankfurt, als Països Catalans i arreu del món la literatura catalana és la que s’escriu en català. I ja n’hi ha prou d’humiliacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!