Cucarella

Aquest és el pròleg que he fet per al llibre de relats MENTIDES DE POBLE, de Víctor Jiménez

No sé si hauré errat en el comptes, però aquest recull de relats aplega vint-i-set mentides, dos pecats i una veritat. Àmb tot, això és estadística i només serveix per a avançar al lector d’aquest pròleg que, a tenor del nombre de pàgines totals, els relats són curts, si més no la majoria.

I són “apunts del natural” que diríem. Tan naturals que semblen verídics. Tan verídics que en llegir cada relat un no pot evitar posar-li noms coneguts a molts dels protagonistes: d’amics, parents, coneguts i referits, fins i tot –i aleshores és quan el relat més ens cou– ens hi trobem reflectits nosaltres mateixos, retratats a traïció.

Et rius? De què? Els indígenes de la tribu valenciana som així. Així: tal com ens enregistra Victor Jiménez, mòbil en mà o amb recòndita pel·lícula super-8. Imatges i seqüències transcrites en forma de relat. Amb anotacions de la mirada. Mirada càustica, vitriòlica, com diu el tòpic. Però sense el tòpic sovint és impossible fer-nos entendre. El tòpic és directe, clar, comprensible, sense rua. Sí, els indígenes valencians som així. Avui urbans per imperatiu del nostre temps, valencians de ciutats dormitori, de bigarrada conurbació, però encara amb un solatge o arrel o enllaç invisible lligat al reg a manta, a l’horta fèrtil en trànsit cap a l’erm requalificat, futur solar edificable. Però encara conservem recialles o rèmores d’aquella atàvica mentalitat que interpreta el món i el compara com si encara fórem jornalers de la terra, que creuen en màixqueres amb la mateixa càndida fe amb què creuen en l’amor. Però això és quan hom és encara xiquet i dorm amb el cap colgat sota el llençol per por de la màixquera («Ai, redell, que ja sé jo de quina màixquera se’n recorda ta mare! …Era el teu avi!, que venia d’amagat a ficar-se’m al llit, perquè encara feia poc que m’havia quedat viuda..!»). Quan el xiquet creix, però, l’amor també li fa por, pel sexe o pel lligam, o bé esdevé una excusa per a un sòrdid matrimoni.

«De vegades, la vida és senzilla; si ens n’allunyem a prou distància.»

Tenen molta mala llet, els relats de Víctor Jiménez. No són gaire entranyables les àvies que hi amanyaguen els néts, ni bucòlics els qui corren pels camps i les hortes, no hi ha companyons de feina, sinó voltors i raboses, no hi ha amor entre les parelles –ni entre els trios– que sembla que s’hi estimen: hi ha por, falsedat, convinència, fàstig, competitivitat, enveja… Ací, qui no xuma se n’ix. Ací qui s’encanta el lloguen. O l’enganyen. Tothom viu en la mentida, en la falsedat, en les aparences. Hi ha mentides –històries– de tota classe, sexe i condició: de família, de negocis, d’amor, de parella, de política… Combustible per al motor de la literatura.

   –Et rius? De què?

  –Jo? De veure’ns tal com som. Per dins i per fora. Amb les mentides a l’aire i sense poder-les dissimular.

   –Sí, som com diu la citació de capçalera, a càrrec del nostre millor radiòleg social, Joan Fuster, «..som envejosos, pagans, inclinats a l’obscenitat jocunda, racionalistes, avars, xerraires, alegres i llibertins, litigants, i irreconciliables. Tot això és de veres.»

   – I li afegim unes devocionals pólvores de Calders (o això li he entès jo a ell).

I el mèrit literari? L’atrevida combinació, sovint reïxida simbiosi, entre l’univers literari popular –en ocasions amb textura i estructura d’acudit, de relaix, de xafarderia– i la tradició literària. Un risc. Però a la fi un encert.

Passeu avant i llegiu a la gana. Víctor Jiménez ha construït un grapat de relats (vint-i-set mentides, dos pecats i una veritat) per a goig de lectores i lectors atrevits i desacomplexats, amants de la mordacitat intel•ligent, de les paraules amb doble tall, de les històries supurants d’àcids corrosius, de l’orfebreria literària. Passeu avant i gaudiu-ne.

Remat: «L’escriptor va respirar, alleujat; la vida i el seu relat continuen, imparables…»

 MENTIDES DE POBLE el podeu adquirir a Lulu

Podeu llegir un comentari sobre el llibre a PICA’M

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!