Fins fa poc encara guardava un grapat de vídeos en format Beta, d’un primer aparell que vaig tenir. Convençut que s’havien convertit en andròmines inútils els vaig llençar al fem. Encara conserve dues caixes senceres de pel·lícules en format VHS. L’aparell que em permetia de veure-les fa mesos que es va desbaratar, amb la qual cosa haig d’anar fent-me a la idea que tota aquesta “videoteca” s’ha convertit també en andròmina inútil. Amb el nou format DVD ja he format una altra col·lecció que conservaré mentre durarà aquest format. La tècnica avança a camallades i aviat el DVD serà obsolet i caldrà recomençar una altra col·lecció de pel·lícules. Això sí, segons les que el mercat del moment voldrà comercialitzar. És voler dir que els canvis tecnològics fan impossible conservar i fer créixer el que seria un filmoteca particular que podria acompanyar-nos fins a la fi dels nostres dies, fins i tot deixar-la en herència als nostres descendents cinèfils.
Pense en aquesta l’evolució tècnica i la compare amb l’eclosió del llibre electrònic. Avui hi ha diversos models en el mercat, tot i que l’oferta de títols és més aviat migrada. M’imagine que tot i els models diferents de cada empresa la tècnica serà la mateixa en tots els casos. Fins quan? Vull dir: quant de temps pasarà fins que un altre avenç tècnic deixe obsolets els aparells lectors actuals? Fent paral·lelisme amb el vídeo i el DVD, diguem que ara som a l’era del Beta. Què farem dels títols adquirits ara si passat el temps són incompatibles amb les noves tècniques? Sospite que amb els llibres electrònics va ser difícil conformar una “bliblioteca” perdurable. I damunt el mercat delimitarà prou la varietat literària a l’abast.
Més m’estime, doncs, el llibre de paper. El títol que no el tenen a la llibreria de nou, és possible trobar-la a la de vell. Llibres de fa deu, vint, trenta, cinquanta anys o més. Llibres moderns i clàssics. Llibres sense data de caducitat. Perdurables.
El llibre electrònic: llegir i llençar?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Té tanta perdurabilitat un llibre de paper que no et tornes a llegir mai més que un electrònic incompatible amb el nou lector. Una altra cosa és que ens estimem més la “poètica” d’ensumar la tinta impresa al paper…
Benvolgut Toni,
Encara és aviat per saber què passarà amb el llibre electrònic. El que està clar és que estem a l’era digital, i que malgrat això, el llibre en paper jo crec que podrà conviure amb l’altre. Arribaran noves formes de llegir? Segurament, el progrés no s’atura, però com bé dius, sempre ens queden els llibres tangibles i plens de pàgines que podem trobar en qualsevol llibreria o llibreria de vell.
Una abraçada.
Jo tinc a ma casa llibres de quan estudiaven els meus pares. Els puc consultar quan em vinga en gana.
Els llibres electrònics tenen de bo que ocupen menys espai i possiblement siguen més ecològics. Però dubte molt que els que compre durant l’any 2010 els puguen llegir els meus fills en l’any 2050.
Hi ha una part positiva i una negativa. Cal que ens preguntem què volem: llibres per a sempre i que ocupen molt d’espai a la nostra casa o llibres electrònics que a sobre de ser ecològics ocupen ben poc, però que tenen curta esperança de vida.
Jo crec que si m’estime molt un llibre, si m’agrada, me’l compraré en paper per tindre’l de per vida. En canvi, el típic llibre “de moda” me’l baixaré d’Internet i el llegiré debades si tinc eixa possibilitat.
Està mal dir-ho però si els llibres electrònics són tan fàcils de piratejar com la música… no hi ha color. Que açò és robar? Fer com fan no és pecat al País de Paco Camps.
Jo era de la mena col·leccionista. Comprava llibres nous i vells amb la idea de llegir-los algun dia, però una bona part encara estan esperant. Seguia dia a dia la programació televisiva i gravava totes les pel·lícules que m’interessaven mitjanament.
Aquest estiu vaig llençar al contenidor la meva col·lecció de 1.200 pel·lícules en VHS. Tinc uns 500 DVD i ja m’estic plantejant començar a treure els que no tingui intenció de veure més de dues vegades.
Fa uns mesos vaig començar també a fer capses de llibres (els meus de casa) per oferir-los a biblioteques o donar-los a algun “rastrillo”. Els primers dies em costava decidir-me. Ahir vaig omplir quatre capses en 20 minuts.
Estem entrant en un nou paradigma. No es tracta només del suport, sinó del mitjà. Ara per ara bona part de les produccions audiovisuals que un pugui voler consumir es poden trobar a internet i, moltes vegades, veure en línia sense haver de baixar-les i guardar-les. Ara per ara no és del tot legal, però arribarà el moment que la indústria es posi les piles i munti les plataformes de distribució adients.
Qui diu que no passarà el mateix amb els llibres? Molta gent porta mòbils amb tarifa plana d’internet. Perquè no haurien d’arribar a funcionar igual els dispositius de lectura de llibres electrònics, i que a més a més siguin agenda electrònica, microordinador, potser telèfon…? Fa 5 anys dir això podia semblar una bajanada. Ara ja no. I si els dipositius permeten això, llegir connectat a un servidor de llibres electrònics sense haver d’emmagatzemar-los, perquè hauríem de fer-ho?
L’accés als llibres estarà garantit sempre i quan l’editor/distribuïdor sobrevisqui o, en cas de fallida, vengui els seus fons a un altre. Quan entrin en domini públic, sempre hi haurà algú disposat a difondre’ls, sigui l’estat o l’empresa privada.
La gran incògnita, aquí, són els efectes de la fractura digital. Jo puc passar perfectament sense el paper. Després d’un matí enfonsada en un mar de pols a la biblioteca on treballo, em moro de ganes que arribi de debò el llibre digital. Però què passarà amb la gent que no tingui accés a la xarxa?