Cucarella

Una prèvia aclaridora. Són molts els escriptors que han afirmat, sense complexos, que la seua pàtria és la seua llengua. Així, doncs, en tant que escriptor, em plau aquest sil·logisme: si la pàtria de l’escriptor és la seua llengua i la meua llengua és el català, la meua pàtria és, per tant, també catalana. Tanmateix sóc valencià -ai!. I no manifeste el meu plany perquè ser valència i català siguen condicions incompatibles. Joan Fuster va dir, i hi estic plenament d’acord, que ser valencians és la nostra manera de ser catalans. Però la pertinença nacional, en un sentit político-administratiu, no em preocupa com a escriptor. En tot cas és una decisió sens dubte de caire polític. I tothom és lliure d’adscriure’s políticament a una nació o a una altra.

El problema és lingüístic, de la “pàtria” lingüística, i, subsegüentment, de l’autoritat lingüística a què cadascú estima adscriure’s i respectar. La pregunta és: Si sóc valencià, ¿a quina autoritat lingüística m’he de sotmetre com a escriptor, a l’AVL o a l’IEC? La disquisició és capciosa, és clar, en la mesura que adés he fet explícita professió de catalanitat, no solament lingüística, ans també política. Cal sobreentendre-hi, doncs, que l’autoritat lingüística a què haig de sotmetre’m és l’IEC. Ara bé: ¿Què hem de fer si tot d’una l’IEC renuncia expressament a l’autoritat que li confereix la llei en tots els territoris catalanoparlants? ¿Els valencians hem d’escindir-nos del referent integrador (l’IEC) per sotmetre’ns al segregador (l’AVL) si el primer renuncia a les seues atribucions en favor del segon? Algunes veus, que gose qualificar d’apocades, esgrimeixen que un ésser amb dos caps no és un monstre, és a dir, que, malgrat tot l’enfilall de barbaritats (que no enumeraré) perpetrades per part de l’AVL contra la unitat del català, el text legal de la seua creació inclou una descripció que reconeix aquesta unitat, per més que aquesta pretesa unitat s’hi formule en termes el·líptics, enrevessats i críptics. Heus ací l’endevinalla: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó, reconeixen com a llengua pròpia». Al tall d’aquesta perifràstica descripció, permeteu-me una comparança pedagògica. És com si demanàrem el resultat de la suma de dos més dos i la resposta fóra, com ara, aquesta: «Addició de dos parells el producte de la qual és representat per un signe o xifra en forma de cadireta». Cal recordar Wittgenstein: “Tot allò que pot dir-se, es pot dir amb claredat”. La llengua catalana, però, no es pot dir al País Valencià. Almenys no es pot dir amb claredat. La Terra no és redona, doncs («Eppure si muove»). Fi de la prèvia.

És un fet inqüestionable que l’actual literatura del País Valencià s’ha consolidat a l’empara de la influència del català oriental, d’un major prestigi literari i, tot s’ha de dir, d’un mercat més ampli i normalitzat. Modernament, nosaltres –els valencians– hem tingut poca tradició literària on emmirallar-nos per re-construir la nostra literatura amb referents “dialectals” propis (de lèxic). Tanmateix, caldrà advertir que aquesta circumstància no afecta solament els valencians. Pep Coll, escriptor de Pessonada, al Pallars Jussà, comentava en un article publicat a la revista Lletra de Canvi: «Si per exemple, Joaquim Ruyra, un dels assessors de Fabra en qüestions de lèxic, en lloc d’haver nascut a Blanes, ho hagués fet a qualsevol poblet del Pallars, és evident que avui el lèxic pirinenc (i nord-occidental) gaudiria d’una presència més normal i generosa en l’actual diccionari normatiu. Malauradament, però, els mots més específics d’aquestes muntanyes, en lloc de lliscar riu avall cap a l’oficialitat de la lletra impresa, s’han quedat al lloc d’origen a morir amb la seua gent. Mentrestant, a la gran ciutat (i a tot arreu) la llengua cada dia s’empobreix més.» [continua…]

Tot i amb això, per ser justos, caldrà recollir també unes paraules del mestre Pompeu Fabra anotades al prefaci del seu Diccionari general de la llengua catalana: «Segurament algú no trobarà bé que no sigui inclòs en el Diccionari general tal o tal mot peculiar de la seva contrada; però que pensi que si aquest mot ha de figurar un dia en el diccionari general de la llengua literària, ha d’ésser perquè un escriptor d’aquella contrada l’elevi, ell que la coneix bé, a la categoria de mot literari».

En no posseir els valencians aqueixa tradició pròpia a què adés em referia, o ser insuficient, hem hagut de poar el nostre lèxic literari d’una altra varietat lingüística més normalitzada i consolidada. És per això que sovint hem negligit la llengua viva, impossibilitant que el nostre lèxic, tan català com el de Barcelona, Maó o Girona, poguera assolir aqueixa «categoria de mot literari». Ara com ara, però, intentem, seguint la petja d’Enric Valor, d’esmenar l’omissió i girem la mirada cap al nostre vocabulari particular. Uns i altres, escriptors valencians en llengua catalana, amb major o menor convicció, hem anat incorporant als nostres textos literaris una aportació lèxica que, en gran part, encara pertany a l’àmbit de la llengua col·loquial.

Però la recuperació del lèxic particular sovint topa amb la dificultat de no disposar d’un diccionari català ampli i complet, a l’abast dels tots lectors dels Països Catalans. D’una banda perquè els continuadors de Pompeu Fabra sovint han negligit els propòsits integradors que proposava el mestre, i d’altra perquè els escriptors valencians hem “temut” el dialecte. L’hem temut perquè sovint ens ha fet l’efecte que no el dominàvem prou, i la tradició literària contemporània ja ens aplanava prou un camí a seguir, ja consolidat. També, és clar, hi ha hagut qui l’ha bandejat per considerar-lo poc “literari”, fins i tot per témer de no ser prou comprès pels lectors dels altres dialectes catalans.

En el cas valencià succeeix, de més a més, que la majoria dels lectors són usuaris, com la majoria dels parlants, d’una llengua empobrida, cada vegada més castellanitzada, en el text i en el context. A mi m’agrada, com Pep Coll, fer lliscar el lèxic col·loquial cap a la lletra impresa. Però tope amb la lamentable realitat de saber que el lector valencià d’ara, especialment el més jove, té una competència lingüística molt limitada. Són les generacions de més edat les que posseeixen encara un ric bagatge lèxic, i, per tant, estarien en condicions d’apreciar l’esforç de l’escriptor que incorpora a la llengua literària el lèxic que per a ells és encara llengua viva; però aquestes generacions són justament, i paradoxalment, les que accedeixen amb més dificultat a la normalitat lingüística. Davant d’aquesta contrarietat hi ha qui defensa l’opció d’escriure en un “valencià entenedor”, de comptades paraules. Però aquest pragmatisme limitador dificulta, i fins i tot impossibilita, la producció d’una literatura homologable. No hem de caure en el parany de creure que per escriure de manera més assequible es fa millor literatura: empobrint la llengua literària condemnen la nostra literatura a una projecció estrictament casolana, d’un abast purament folclòric. És el que al capdavall pretén l’AVL: reduir-nos a folclore convertint la llengua col.loquial en model estàndard, bandejant tot el camí fet fins ara per ensenyants, escriptors, periodistes i gent implicada en la dignificació i normalització del nostre català. Si som una llengua, cal una sola normativa per a l’estàndard.

Per a la literatura l’escriptor modela el llenguatge en funció d’un tot que és el relat; la coherència de la llengua emprada pel narrador i per al diàleg dels personatges dependrà de la destresa de l’autor a l’hora de construir els diferents nivells i registres, especialment quan caldrà reproduir l’oralitat en totes les situacions que haurà de descriure. Admetem de bon principi que, per regla general, el lector de literatura és prou competent lingüísticament i, per tant, el grau de comprensió d’un text d’aquest nivell serà prou acceptable. Això serà així, però, en una llengua diguem-ne normal: castellà, anglès, danès, italià, romanès… Llengües que són pròpies en les seues comunitats polítiques i, per tant, són la llengua única de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació, de les diferents classes socials, etc. El cas valencià no acompleix aquesta regla general. Ara com ara pateix una forta aculturació que l’està desposseint dels seus trets més genuïns.

El meu parer, i el meu compromís, és que els escriptors valencians no solament hem de “salvar els mots”, sinó que també hem de mirar de recuperar els referents propis del nostre català, i mitigar, fins on ens serà possible, la substitució cultural que el despersonalitza, sentenciant-lo a una lenta i mortal degeneració. És voler dir que un idioma és molt més que una gramàtica. De gramàtica en té el llatí i fa segles que podreix terra. Un idioma, per ser complet, no solament necessita la norma: li cal, sobretot, conservar el dens solatge de la seua història. Aqueixa història –de l’economia, de la cultura, del dret, de la mitologia, del clima…– que el parlant convoca de manera espontània, natural, quan l’idioma no malviu sotmès a la aculturació que imposa el bilingüisme polític: la diglòsia social que, dia a dia, condemna el català a una degradació cultural d’efectes aniquiladors.

Tot idioma és recipient i vehicle de la cultura singular i diferenciada a la qual pertany. Inclou i sintetitza allò que podríem anomenar, si convé amb una certa ampul·lositat, “herència genètica col·lectiva”. En la llengua literària de García Márquez, de Cesare Pavese, de Joyce o d’Enric Valor s’hi expressa un tarannà particular en què ha deixat la seua empremta la història, el clima, el paisatge, la religió o les formes de producció seculars. El lèxic, la fraseologia, la tradició oral –cançó, endevinalla, rondalla o “sussoït”–, tot plegat contribueix a dotar l’idioma d’una textura cultural pròpia i “intraduïble”, si més no de manera literal. Tot idioma és vehicle de la cultura a què pertany, alhora que compartiment tancat, però de parets poroses i permeables. Aquest compartiment, amb la seua evolució particular, ha donat una fauna i una flora també particular, adaptada al medi i capaç d’expressar les múltiples circumstàncies que han afectat la vida d’aqueix territori. Amb aquesta mena de metàfora intente explicar que cada llengua conforma un ecosistema únic i distint: i aquesta llengua és l’única que pot explicar el contingut genuí del compartiment, és a dir la història, el clima, els costums, la mítica… Què succeeix quan una altra llengua, que expressa un altre contingut cultural, interfereix i contamina la llengua autòctona?

No hi ha cultures bilingües. Per més que des de l’opinió política, i des de tribunes intel·lectuals pusil·lànimes, s’intente fer creure que el bilingüisme és una situació de bondat social, la realitat ho desmenteix rotundament. La realitat ja no parla de llengües en contacte (visió positiva d’allò que diuen que és el bilingüisme) sinó de llengües en conflicte (situació diglòsica que s’expressa en termes de substitució lingüística, és a dir en termes de cultura dominant i cultura dominada, de vencedors i de vençuts).

És un fet que en aquests moments la situació del català al País Valencià és de marginalitat absoluta, com a llengua social, com a llengua de cultura i d’informació. Hi ha les escoles, és clar, però són un reducte que cada vegada incideix menys en la realitat social. Com antany passava amb les escoles en castellà en un mitjà social i lingüístic majoritàriament valencià. Si abans, al carrer, l’ús social era en català, i l’escola, minoritària i estranya, era en castellà, en aquests moments la situació és a la inversa. Perquè l’escola, ni ara ni abans, no supleix el carrer, ni la família, i, en l’actualitat, no pot competir contra la força dels mitjans de comunicació com a vehicles de transmissió cultural i lingüística.

L’escola empra un model lingüístic homogeni, estandaritzat i culturalment asèptic. Avui ens trobem amb un lector en català que té una competència limitada, és usuari d’una llengua que ara s’aprén a l’escola, mentre que desapareix de la majoria d’usos públics on antany era imprescindible, i per raó d’aquesta necessitat la gent, els parlants, modelaven la llengua, l’enriquien, l’adaptaven al seu temps. Ara això ja no passa. Hi ha hagut una fractura important entre la qualitat de la llengua que usaven els nostres avis, fins i tot els nostres pares, i la que ara es fa servir. Per a les generacions anteriors nostres l’ús del català era necessari en totes les facetes de la vida, i ara ja no ho és. Ara en moltes d’aquestes facetes hi mana el castellà, i el català no ha pogut evolucionar com hauria pogut fer-ho, sinó que s’ha vist substituït pel castellà.

Alguns escriptors hem fet ús dels casinos, de les sales d’espera dels ambulatoris i dels mercats com un ampli i ric viver on hem pescat exemples d’una llengua viva, precisa, que matisa, però, sobretot, que transporta en el fet espontani de la parla una cultura pròpia que ara com ara també desapareix. Vull dir: a l’escola aprenen a usar el diccionari, però no a caçar gambocins ni a gambar lloros, ni a pregar a sant Blai per la tos del xic, ni ens expliquen què li va passar a la nòvia de Pinet o al rector de Sollana o a Peret i Marieta, tampoc no aprenem a calcular en quin any va manar el rei que fa quinze o si l’època que el rei Pepet portava sabatetes de fusta era abans o després de Jesucrist, de qui per cert diuen, d’ell i de sant Pere, que van perdre les espardenyes allà on brama la tonyina… Això no s’ensenya a les escoles: això s’aprén alhora que es respira quan la llengua és única en un compartiment tancat però permeable.

Així, passa que si, com el meu cas, hi ha un interès per transportar la llengua popular (la llengua viva –encara–) a la llengua literària ens trobem amb el problema que sovint el nostre interlocutor no està capacitat per a entendre’ns, excepte, és clar, si fem servir un català hibridat de castellà, tant lingüísticament com culturalment.

Aquest problema no el tenen les llengües en situació normal; si llegiu els qui escriuen en castellà, veureu com fan ús d’una àmplia gamma de recursos lingüístics: jocs de paraules, refranys, sentències, frases fetes, al·lusions a la seua literatura “nacional” (El Quixot, Quevedo, les oronetes de Béquer, els cuentos de Calleja o les fábulas de Samaniego), que tenen com a objecte acostar autor i lector a través d’un llenguatge, no ja funcional, sinó gairebé tribal. És un gest de confiança, perquè l’emissor diu al receptor que formen part d’un mateix context cultural, que usen no solament la mateixa freqüència sinó també el mateix codi de comunicació.

Tanmateix, això no s’esdevé en “valencià”, el nostre català. No s’esdevé perquè justament en la mesura que el “valencià” ja no evoluciona com una llengua única i particular, les interferències lingüístiques i culturals han creat abismes de distinta competència lingüística entre autor i lector. És per la por a no ser desxifrat que sovint la llengua literària habitual d’alguns escriptors valencians acostuma a ser uniforme i limitada, ben bé una traducció literal del castellà. La referència a la cultura pròpia, no solament lingüística, sinó també literària, històrica o mítica, és pràcticament nul·la. Tot això actua en detriment de la qualitat de la llengua que s’usa, alhora que l’autor renuncia a les possibilitats creatives que permet el sentit figurat, el doble llenguatge, la ironia d’una frase feta o la conclusió popular. I si s’escriu en un català pobre s’agreuja la devastació cultural i lèxica de l’idioma.

És evident que dependrà del coneixement de l’escriptor traure el suc i la punta a l’idioma en cada circumstància. En definitiva, cal parar l’orella i atrevir-se a crear expressions noves amb el vell llenguatge, i evolucionar-lo. També caldrà deixar de banda molts prejudicis. És l’escriptor qui ha de determinar lliurement com modela la llengua d’acord amb el seu interès creador i artístic. No sóc partidari de diccionaris prohibitius ni d’actituds preceptives en materia de lèxic. Cada autor té la “seua pròpia llengua” en funció dels seus objectius diguem-ne artístics, és a dir de “creació literària”. La intromissió dels polítics en aquest sentit, em sembla una aberració. Més encara quan la gran majoria (quasi absoluta) dels polítics valencians actuals són analfabets en català i, la pràctica totalitat demostren un coneixement cultural (i literari) semblant al d’una pedra de tap.

En la meua literatura, situe sovint les històries i els personatges en un espai “viscut”, per tant, necessite que la llengua en què s’expressen siga també una llengua “viscuda”. Això m’impel·leix a fer servir un vocabulari propi que aporte la suficient versemblança i que alhora em permeta de reconèixer els personatges mitjançant la proximitat del seu llenguatge. Tot i amb això, vull deixar clar que no sóc partidari de l’ús indiscriminat del “dialecte”. No ha estat la meua intenció fer arqueologia lèxica, com tampoc fer de les meues obres una imitació més o menys actualitzada de la Rondalla de Rondalles, enfilant arreu manera frases i paraules en major o menor perill d’extinció. Al capdavall, malgrat tot, escric amb intenció de llengua nacional. Com ho han fet Llorenç Villalonga, Maria Barbal, Jesús Moncada, Pep Coll, i tants altres que han sabut conjuminar l’interès general amb el particular. Més encara: el coneixement de la pròpia “varietat lingüística” afirma i referma l’evidència d’una irrefutable unitat de l’idioma. Però, sobretot, evidencia la més irrefutable encara unitat de la cultura que s’estèn, com diu el tòpic, de Fraga fins a l’Alguer i de Salses a Guardamar.

Per rematar aquesta garba, el que cal tenir en compte a l’hora d’escriure en català és que no hi ha cultures bilingües. Hi ha cultures dominants i cultures dominades. Els qui escrivim en català hem de fer alguna cosa més que escriure amb correcció gramatical: hem d’amerar els nostres textos de llengua viva i cultura pròpia. Ni més ni menys que com fan tots els altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!