Imaginem-nos-ho… (per si de cas o per ganes de perdre el temps o per ganes de fer la mà) Resignats a última hora que més val perdre que més perdre, Rajoy i la seua España Indisoluble accedeixen a negociar el pacte fiscal que demanen Mas i CiU. Negociar-ho només. Per guanyar temps. Perquè les tempestes de tardor ajudarien a refredar l’acalorament independentista. CiU podria tornar al seu vell camí (no canvies sendes velles per novelles, diu la sentència popular, menys encara si les novelles condueixen a una independència que provoca vertigen polític), CiU recuperaria les originàries i genètiques essències de la puta i la Ramoneta: Mas alenaria; Duran encara més. No oblidem que quan Mas parla de tenir “estructures d’estat” no és que aspire a un estat propi, diferenciat i independent, de fet s’aconformaria prou i massa amb una estructura d’estat rellogada dins una “casa común”, o siga España. En això estàvem… que en un atac fugaç, fugisser i fortuït d’intel·ligència política, el PP diu que d’acord, que negociaran el pacte fiscal. La tire encara més llarga: el PP accepta el pacte fiscal per salvar España! “¡Por mis cojones rojigualdos!”, diria Rajoy. Per tant, cessarien les campanades d’avançament electoral a Catalunya. Campandes, ara per ara, “plebiscitàries”, si us plau per força. Caldrà administrar convenientment, convinenciosament, el temps que s’han donat per reconduir la situació. Amb el pacte fiscal, la integritat d’España se salva (de moment). Mas i CiU remen alhora amb el PP (i el PSOE) per conjurar la quimera independentista. ¿Caldria llavors organitzar una nova manifestació al carrer ara per demanar la dimissió de Mas i la convocatòria d’eleccions? ¿Reeixiria sense el suport de l’electorat independendista de CiU (si de debò existeix i és conseqüent)? Si reeixira la manifestació amb el suport de l’electorat independentista de CiU, suposaria el principi de la fi del partit que va fundar Jordi Pujol i del partit que permet la bona vida de Duran? Què diria o bramaria l’opinió pública espanyola, tot el cafetito-party imprès i audiovisual? Li dirien a Rajoy de traïdor en alça? ¿Creixeria com bromera d’abocament tòxic el neofalangisme d’UPyD i companyia, darrera salvaguarda de l’España Imperial, la del “yugo y las flechas”, i tindríem més encara el burro en l’herba? Imaginem-nos, doncs, que Rajoy, per salvar España, li dóna a Mas el pacte fiscal… Imaginem-nos-ho… Per qualsevol raó…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això passarà, però passarà en petites dosis per intentar evitar la maximalitat de la proposta i per fer-la més assimilable a l’opinió pública espanyola i, sobretot, a la brunete mediàtica. En petites dosis vol dir que per administrar la dosi sencera caldrà uns quants anyets. I, passats aquells anyets i amb la hisenda pròpia (o alguna cosa similar) sota el braç i CiU contenta i amb majoria sòlida al Parlament (possiblement absoulta) et podràs tornar a fer la pregunta:
“Caldrà aleshores convocar una altra manifestació per demanar la dimissió de Mas (o d’Oriol) i la convocatòria d’eleccions?”
Aquesta pregunta té tantes respostes com persones a qui la facis: alguns la voldran convocar, altres no. Ara, la pregunta que se’n desprèn (“¿Reeixiria sense el suport de l’electorat independendista de CiU (si de debò existeix i és conseqüent)?”) només en té una de resposta: Una manifestació per reclamar la independència d’una Catalunya amb hisenda pròpia NO REEIXIRIA. No en els propers 10 o 15 anys.
I això ens porta a l’estratègia de CiU: “espantem amb l’estat propi per aconseguir pacte fiscal”. I a la del PP: “Parlem de Constitució i d’apocalipsi, per acabar concedint pacte fiscal (si és possible, aigualit)”.
I ja saps qui seran els damnificats: Tots els qui van anar a la manifestació de l’11 de setembre amb una bandera independentista i que ara creuen que quan Mas parla de “estructures d’estat” està parlant d’independència quan, en realitat, està parlant de pacte fiscal.
Conclusió final: Per tal que CiU accepti la independència hi ha d’haver un clam incontenible d’un 70% de la ciutadania i una acceptació del lobby empresarial català. Cap de les dues coses es donen. I CiU continuarà marejant la perdiu com ha fet sempre, movent la cua cap allà on bufa el vent.
Ara bé, jo tampoc em crec que el Rajoy accepte que Catalunya tinga hisenda pròpia a canvi que continue dintre d’Esppanya. Per si algú encara no ho sabia, els esppanyols només ens volen per robar-nos, per espoliar-nos, per emportar-se’n els nostres diners i fer negocis que els permeten omplir-se’n les butxaques.
A Esppanya no li interessa una Catalunya que recapte i administre els seus impostos. Em sembla ingenu pensar el contrari. En això, i per primera vegada, discrepe del mestre Cucarella. I si el PP juga a donar-nos unes miserables almoïnes el poble això no podrà comprendre-ho. Mas només té dues alternatives: o la independència o la independència. Ell n’és conscient i si vol semblar un polític mínimament coherent sap que no té una altra alternativa.
La meua modesta opinió és que Esppanya ha perdut el tren de Catalunya.
I els catalans saben que només hi ha una sortida: LA INDEPENDÈNCIA.