Article a l’AVUI d’ahir de Jordi
Coca: Escriptors i escriptorets. El
remata dient: “…en el conjunt del que s’ha fet per la cultura catalana durant
els darrers 25 anys, sigui poc o sigui molt, la literatura ha estat i continua
sent la germana pobra. Els escriptors catalans continuem vivint de
l’autoexplotació, continuem veient com se’ns regategen els mèrits més evidents,
i assistim a una discriminació incomprensible en la projecció internacional i,
a més, sempre hem d’estar agraïts a certs mitjans de comunicació, la majoria
dels quals consideren que la nostra feina és completament prescindible. Perquè
una cosa són els escriptors castellans, i una altra els escriptorets catalans.
Oi?”
Estic d’acord en gairebé tot el
que diu l’article. Tanmateix, mirat des de la trinxera valenciana hi afegiríem
que la literatureta dels escriptorets també fot amb el mateix garrot, i hauríem de reconèixer l’existència d’un altre escaló inferior: la majoria dels
escriptors valencians en llengua catalana: els escriptorets valencians. Al País
Valencià som considerats un cantal enmig del camí espanyol que cal anar picant
i badant. Si existim públicament en alguna ocasió massa sovint és de cos
present, i a tall d’exemple cal recordar les exèquies de Fuster, Estellés o
Valor: semblava que havien traspassat grans prohoms de la cultura, si més no algun
passavolant vingut a festes hauria pogut arribar a pensar que, amb aquells
minuts de glòria in articulo mortis, el país plorava desonsoladament la pèrdua
d’uns referents culturals insubstituïbles. I en realitat més aviat els
escarnien oferint-los en la mort l’atenció pública que els havien negat en
vida.
Tot ho teníem, només ens faltava que el Principat ens girara l’esquena
com si encomanàrem alguna pesta porcina. Quan crítics, comentaristes de llibres, redactors de notícies i etcètera fan referència -si en fan- de la literatura
catalana del País Valencià continuen escudellant els mateixos noms que fa quinze
o vint anys. Potser la batalla lingüística plantejada pels espanyols al País
Valencià, i que ha comptat amb un ampli consens incomprensible, ha fet estralls
fragmentadors també al Principat. Corre la brama que algunes editorials del
nord rebutgen obra del sud per tenir “coberta la quota de valencians”. ¿Qui
coneix, del nord estant -dic “conèixer” i no dic de nom, dic de lectura-, la
narrativa de Francesc Bodí, Josep Franco, Salvador Company, Vicent Usó o Vicent
Pallarés, posem per cas? I qui la valora com cal? Els llibres del País Valencià no tenen lectors al Principat.
Al País Valencià, als qui defensem la catalanitat de la llengua dels valencians
sense embuts ens miren com als fesols de careta, i al Principat no distingeixen
bou de bèstia grossa, parlen d’oïda i sovint rellisquen amb els seus propis càrrecs de consciència. Des
del Principat miren la literatura catalana del País Valencià massa per damunt
del muscle. Com a molt, se’ns valora “el llenguatge”, postal idílica d’un
paisatge llunyà i desconegut; tanmateix se’ns nega -per menyspreu o incapacitat crítica-
l’aportació literària. Som, doncs, en el millor dels casos, la quota exòtica de la literatura catalana,
perifèria de la perifèria, o, encara pitjor, coartada per dir que existeix una
literatura catalana que, com la pàtria tan petita de Pere Quart, somiàvem
completa. Permeteu-me una metàfora: amb la literatura catalana fem com aquell que,
perseguit i assetjat pels lleons famolencs -espanyols-, decideix entretenir-los
tallant-se ara un braç, ara l’altre, ara una cama, ara l’altra, i al final, és
clar, sense braços per defensar-se ni cames per fugir-se’n acaba sent devorat per
les feres. D’uns anys ençà la literatura catalana es desintegra renúncia rere
renúncia. La literatura catalana en l’España
de las Autonomías s’ha aplicat, de motu proprio, l’infame article 145 de la
Constitución.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha interessat el que planteges i voldria proposar un debat. Que en parlem sense manies. Jo saps que penso que més que un tema de menyspreu o de mirar per damunt de l’espatlla hiha un tema comercial.
Qui va editar a Joan Fuster? Edicions 62
Qui edita Ferran Torrent? Primer en Climent, però de seguida en Vallcorba i després Planeta…
i en Mira…
Tinc la sensació que és com si es fes una muralla. He mirat quants llibres tinc a casa de Bromera o de …. I la veritattat ben pocs. És com si amb la territorialització de l’edició s’hagués dividit el mercat. No ho justifico, només intento mirar. I em sembla que el que veig és que els autors que només publiquen en editorials valencianes no acaben de ser valorats.
i si les editorials valencianes comencen a publicar autors del Principat?
No ho sé, però alguna cosa passa perque com més normalitat hi ha al País Valencià els mercats menus s’interralacionen…….
A veure si ho trenquem…..