Cucarella

¿Sabeu –o recordeu– la contalla aquella del llaurador que solia advertir el seu fill, llaurador com ell, que tinguera trellat per a no convertir els horts en “era”? Us en faré memòria. El fill, que no piscava el sentit d’advertiment, treia en conclusió que son pare caduquejava, puix que ¿com era possible pensar a convertir una terra fèrtil i conreable en terra campa útil només per a la parva? Però el pare insistia a tothora a fer-li l’advertiment de no fer dels horts “era”.

Va passar el temps i el pare es va morir: carrera de món, que diuen. El fill va heretar els horts i durant uns anys encara els va conrear. Però el treball de la terra és sacrificat i ingrat, i a poc a poc va anant venent bancals fins que va quedar-se sense terra. Anys a vindre, també ell es va fer vell. I un dia, d’un puig estant, va contemplar tot el terme. Guaitava ara la terra que un dia va ser seua i dels seus avantpassats. Des d’aquella altura, va començar a assenyalar amb recança els horts que li van pertànyer: «Aquell hort era meu… I aquell d’allà també ho era… I aquell altre també era meu…» Llavors se’n va adonar: «Era...» No temia son pare que convertira ell la terra fèrtil en erm improductiu, sinó la pèrdua negligent d’un bé que havia rebut en herència i que no havia sabut conservar.

Sembla ser que Alfonso Rus ha commutat la pena de mort –o de desídia, que per al cas ve a ser idèntica sentència– a la dissortada ermita del Puig. Quin sant s’ha depenjat que l’ha cabdellat ara de no deixar assolar-se aquest monument? Jas, misteri! ¿Potser ha estat el fibló del remordiment en veure convertida en runa l’ermita de Sant Antoni? Qui sap si un rot sobtat de sentit comú –per a ell, segurament, un rot agre–, per tant voluntat evanescent. Siga per la raó que siga, per a la seua clec i el seu eixam d’estiracordetes, ha estat sens dubte una decisió estrafolària, impròpia del seu líder: «¡Abajo la inteligencia!», no debades proclamen ells. Per això, cal recelar que quan Rus recuperarà el seu habitual estat de deficiència cultural profunda s’afanyarà a despatxar els helicòpters i tot quedarà en un altra arrancada de rossí parada de burro.

També pot haver passat que, cansat com està de ser alcalde perpetu i amb ganes de deixar el càrrec per avorriment, li ha sobrevingut tot d’una un temor punyent, sobtada por de morir vestit, si per mèrits propis ha de passar als annals històrics nostrats com l’alcalde incult i incompetent que va convertir Xàtiva en era.

Així, pujats dalt de la muralla del castell, miraran la ciutat els qui la conegueren quan encara era una ciutat bonica i emblemàtica, i diran a les noves generacions de xativins, i als turistes que han sentit parlar de la seua antiga glòria i malbaratat esplendor, tot assenyalant punts concerts –gens a l’atzar– en el seu terme, ara tot urbà, entre altes finques, vulgars parcs de ciment i urbanitzacions i aparcaments, diran: «Allò era el Molí Sarrampedra… Allò era l’Hostal del Peix… Allò era l’ermita de Sant Antoni… Alló era la fàbrica de Gregorio Molina… Allò era la fèrtil horta de Xàtiva i les seues desaparegudes séquies…» Tot això era la ciutat de Xàtiva, esplendorosa abans de l’Era Rus…

Article publicat avui a l’edició comarcal de LEVANTE-EMV

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!