Emigdi Subirats i Sebastià

Des de fa més d’un any i mig, estic tenint una  experiència laboral en l’àmbit de l’ensenyament de secundària a les comarques del Tarragonès, Baix Penedès i Garraf. Concretament, he estat treballant a les poblacions de Roda de Barà i Segur de Calafell, mentre que actualment he estat destinat a l’IES Joan Ramon Benaprès de Sitges. Per a algú de les Terres de l’Ebre, que està acostumat a fer la vida  en català les 24 hores, sobta moltíssim la delicada situació lingüística que es viu en les escoles i els instituts d’algunes contrades del país. És dificilíssim fer crèixer el català i convertir-lo en la llengua vehicular especialment al pati. Hem de parlar, malauradament, de molts d’estudiants que es mantenen totalment aliens a la llengua catalana. Ja portem unes quantes dècades d’immersió lingüística a l’ensenyament públic, que ha donat uns fruits excel·lents en apropar el català a milers d’estudiants: primer castellanoparlants, i actualment procedents d’arreu del planeta. Cada matí  els mestres i professors aconsegueixen una gran fita escolaritzant tothom en la llengua de la terra. Sense aquest procés educatiu, la situació del català estaria baix mínims.  Però  no ha estat suficient, per la manca de voluntat de part de la ciutadania que no ha vist la necessitat d’adoptar la llengua catalana.  Malgrat els esforços dels docents, ens trobem davant de moltes famílies que es manifesten contràries a la llengua de la terra. Fins i tot  alguns polítics espanyolistes  poden denunciar que hi ha una suposada  imposició lingüística. És una mostra d’autèntic cinisme i de minorització del català deliberada, ja que els estats més poderosos del món usen mecanismes de promoció de la llengua pròpia. En trobaríem molt significativament a l’estat francès, també amb determinat ús de l’anglès als Estats units, o amb l’ús dialectal a Alemanya.
És ben significativa la problemàtica amb famílies sudamericanes, que es mostren violentes davant la necessitat d’adoptar el català a l’escola per part dels seus fills. Crec que aquest fet és denunciable, ja que si algun col·lectiu d’immigrants hauria de tenir facilitat en aprendre el català són ells, per la similitud lingüística entre la seua llengua mare i la llengua pròpia dels Països Catalans. Recentment, he sabut d’algunes experiències tremendes al centre on treballo. Primer va ser la negativa de quatre alumnes sudamericans a fer un treball de recerca en català d’aquí dos anys, quan ja poden tenir un coneixement suficient de la llengua. Era un no perquè no, senzillament. Una altra curiositat la vaig viure en pròpia pell quan  en una de les meues classes vaig escriure  10 paraules en anglès a la pissarra, una alumna equatoriana m’exigí  que li corregís l’exercici perquè no entenia el català. No hi havia ni una sola paraula en català, totes eren en anglès! Era, senzillament, ganes de continuar denunciant una fictícia discriminació lingüística. 
El català necessita protecció i promoció. L’escola és l’eina més important per a la seua supervivència. Tot i això, parlant sense embuts, hi ha un problema greu amb la manca d’acceptació per part de milers de persones de l’estatus del català, i la seua manca de voluntat en aprendre’l.
El lingüista Joan Solà, el darrer premi d’honor de les lletres catalanes, fa temps que denuncia aquest fet que posa en perill el futur del català. Apunta cap a la voluntat de la gent…  La dependència política dels Països Catalans és la causa directa d’aquesta contrarietat en l’àmbit lingüístic, que permet que milers de nouvinguts no vulguin de cap de les maneres aprendre la llengua del país. Es creuen que no tenen cap necessitat ni cap obligació, i demanen uns drets amb to colonialista.
No s’ha de situar tot en l’àmbit dels nouvinguts, ja que és condemnable el fet que tants milers de persones castellanoparlants es neguin a usar ni tan sols un bon dia. Com deia el mestre Solà, els que diuen que no hi ha conflicte lingüístic al país és pel fet que els catalans són els qui habitualment canvien  de llengua a l’hora de comunicar-se amb parlants d’altres llengües. Aquells que parlen d’imposició del català ometen deliberadament que no hi ha cap catalanoparlant que no sàpigui parlar la llengua del país veí per la banda de ponent, mentre que trobaríem més de 4 milions de parlants d’aquesta llengua veïna que no volen saber absolutament res de la nostra. Qui imposa a qui? Qui discrimina a qui? Quina llengua sofreix les conseqüències negatives?