Quan actituds i opinions polítiques ultrapassen, un dia i un altre, el llindar del sentit comú per abanderar el pur desficaci, penses que els protagonistes en són conscients i que tot plegat respon a una estratègia calculada que, en teoria, els ha de reportar més suport i més vots. La manipulació, la mentida, el relat xenòfob, tot i ser reprovables des del punt de vista democràtic, l’espanyolisme els ha practicats per norma i sense escrúpols. Els valencians prou que en poden donar fe, atès que ho hem patit en carn vivia que diríem. Podríem pensar que per haver repetit aquesta execrable pràctica tant de temps ha acabat per enverinant-los la sang, als espanyolistes. Però no. En realitat són així des dels orígens. La burrera és congènita a l’espanyolisme. Per això el PP diu que si Catalunya esdevenia estat independent, s’hi “catalanitzarien” els cognoms. Un exemple més d’aqueix discurs atrinxerat en la burrera. Als territoris més espanyolitzats ha donat bons fruits electorals acusar els catalans de totes les maldats, polítiques i no polítiques, i fer-ne mofa, com ara aquelles badomies que espampolaven alegrement que Judes i Pilats eren catalans. Bona cosa s’han baquejat de riure els espanyols amb els acudits “de catalans”. El cas és que molts espanyols se les creuen, aquestes barbaritats: no debades la pugna per ser més anticatalanista que l’altre ha format part del “debat” polític entre partits espanyolistes. I la merderada els ha donat bons vots. Tanmateix a l’Espanya profunda. Insistir en aquesta mateixa burrera a Catalunya és tirar-se terra als ulls. No dic que entre l’espanyolisme que hi ha -de tradició colonialista o botiflera- obtinga vots, però són més els que en perd entre les persones que observen la realitat política amb un mínim de sentit comú i no els cap al cap que algú puga enfilar tant de desficaci desenfrenat. Sí, l’univers és finit, però la burrera política del PP i companyia és infinita, inabastable i incorregible. Si tot l’argumentari que l’espanyolisme és capaç de proposar per frenar el procés independentista és com el que ha fet servir ara: por i por i por, a cada bugada han perdut un llençol, i al pas que van hi perdran ferrades i gavetes. Catalunya no és Espanya, i doncs s’ha de ser d’inútil amb avarícia per voler guanyar suport ací a colps de propaganda anticatalanista. Ara han posat en dansa la pensamentada, sense cap vergonya ni sentit del ridícul, que en una Catalunya independent els Garcia ja no es diran Garcia, per no ser, segons ells -la ignorància és molt atrevida- un cognom català. Han triat Garcia i l’han clavada fins al mànec, però ells volien dir Pérez i Navarro i Montilla i etcètera. I si el nom, en aquest cas, no fa la cosa, el cognom encara menys. Però la burrera és la burrera i no es basa en raons. La cosa és fer por. Amb tancs i sabres si cal, encara que, fet i fet, només siga voler fer por amb navaixetes i espantar els qui tenen por de morir vestits. Qui siga burro que l’albarden, doncs, i vote i PP i companyia.
Creu el lladre que tots roben. Això pensa el PP, i la companyia també: tota aqueixa rècua de neofalangistes de l’estil de C’s i UPyD. Al PP li agrada -a ells sí!- imposar els “seu noms”. Exemples de fa poc en tenim a Maó i al País Valencià. Tanmateix ací el nom sí que fa la cosa. Pel la concepció democràtica que comporta dir País Valencià en comptes de Comunidad Valenciana. La qüestió del nom de la llengua: mai dir-li català. El valencià no és català, diuen encara, malgrat aquella “pau lingüsítica” que pactaren amb el PP que va propiciar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, o aqueix estrambòtic “aragonés oriental”. Al País Valencià el PP i els seus predecessors (la pràctica totalitat dels quals provenia dels femers de la dictadura), crearen “qüestions de noms” a cada poble valencià. Perquè del conflicte ells treien benefici electoral: Borriana/Burriana, Alcoi/Alcoy, Torís, Turís, la Llosa/Llocsa, el Genovés/Genovés, Castelló de la Ribera/Vilanova de Castelló, Benifaió, Benifayó… Un fum! I si reculem arrere, fins als inicis del “cuidado”, els funcionaris castellans -espanyolitzadors- “adaptaren” a la nova realitat política no pocs cognoms catalans. Durant segles ens han prohibit -ells sí- dir-nos Mercè, Joan, Margalida, Assumpció, Miquel, Pere… Encara avui dia, els funcionaris de l’España Una, si els dius que et diuen Josep ells t’ho esmenen i et rebategen José. I si et dius Galbany o Cassany, ells hi posen Galbañ i Casañ; i si Rossich, Rosique; si Companys, Companis. És així, doncs: creu el lladre que tots roben. I el PP no sap fer política si no la fa amb un trabuc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És a dir, sempre tindran fidels amb qui aconseguir rèdits polítics, malgrat les ments conscients.
Aqueixa gent que els vota i aplaudix, malauradament, sol ser refractària a la pedagogia. Sensible a la manipulació, però insensible a la pedagogia.
En conec uns quants, que tot i ser intel·ligents no són savis, i és per això que cauen en el parany de creure aitals desficacis.
I em sentc més insultat pels qui se’ls creuen, aquests desficacis, que no per la gravetat dels mateixos.
I el nostre compromís ètic ens mou a provar de pal·liar els estralls d’aqueixa política populista. La nostra estratègia: la dignitat.
Opinar que hem de “espanyolitzar” o “catalanitzar” els cognoms és una opinió, i com a tals s’han de respectar… encara que siguin una burrada de l’alçada d’un campanar.
Jo, els hi agradi o no a les autoritats espanyoles o catalanes, em seguirè dient de nom Joan, de la tropa dels Rosique… I ni l’himne d’España ni el de Catalunya m’emocionen.
Atentament