Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Els habitants de l’idioma: Galima
Les llengües, com les ciutats,
tenen els seus habitants. Uns conformen l’imaginari col·lectiu més màgic, on
conviuen fades, bruixes, gegants, dimonis, donyets… Uns altres d’aquests
habitants potser un dia foren persones de carn i ossos. Una llengua agonitza
quan aquests personatges ja no són convocats pels parlants d’aquesta llengua on
ells habiten.
Alguns d’aquests personatges -els
qui potser un dia foren gent de carn i ossos- només sabem de la seua existència
per la frase feta o la sentència o l’atribut que els convoca. Va passar més fam que Garró, diem. Però
no sabem qui és Garró. Almenys jo no he trobat cap notícia de la seua
biografia. I Meló: Corres més que Meló.
Ets més burro que Tronc, que va vendre la
moto per comprar-se Gasolina. Aquest darrer sembla ser un personatge més o
menys acabat de descarregar, si més no ho sospitem perquè ja s’havia inventat
la moto. Tenim, doncs, un personatge del segle XX, tanmateix: algú té cap
notícia d’ell? Fumes més que Piu. Ets més inútil que Pota. Ha fet més mal que Tello. [continua amb Galima]
Foto: El Salt de Galima (Sellent)
Diem:“He conegut el teu cosí. Redell, i quin galima està fet!” Si a la
Costera diem d’algú que és un galima descrivim una persona molt alta,
“guaixada” -corpulenta-, com si diguérem atlètica. Galima va ser un roder que
va deixar les seues ratlles fetes a la Costera i la Canal de Navarrés. Diuen
que va nàixer a Castelló de la Ribera, i és provat que va viure a Roglà, davant
de l’església. El mataren a Navalón (la Canal de Navarrés), quan al maser que
l’amagava li pagaren la mort: mentre Galima becava vora el foc, el maser li va
clavar la destral entre cap i coll.
Però la fama de Galima no
procedia de les seues delinqüències com a roder. Ell era prou més conegut pels
seus “rècords” atlètics: va travessar el Xúquer d’un bot, entre les poblacions
velles de Gavarda i Beneixida. Unes cròniques afirmen que el salt va ser net,
de riba a riba. D’altres diuen que es va ajudar d’una bala de palla que va
llançar enmig del riu. En terme de Sellent (la Ribera Alta), en els límits amb
la Costera, hi ha el Salt de Galima. La tradició diu que el roder va saltar
aquest barranc d’un bot, després que ho va intentar el seu company de partida
Guixa. Aquest però, va trencar-se la cama en intentar el salt. A l’altra banda,
els esperava la guàrdia civil. Quan feren el moviment de voler acostar-se a
Guixa, Galima va disparar i la bala va ratllar el front d’un dels guàrdia
civil. Llavors Galima va dir que si algú d’ells tenia dona i fills que se’n
tornara cap a casa, perquè l’altre tret no seria d’avís, seria de mort. Devia
tenir Galima reconeguda fama de bona punteria, perquè la tradició oral afirma
que la guàrdia civil es va batre en retirada, i llavors Galima, aclarit el
panorama, va realitzar aquell gran salt que ha donat nom al barranc en aquell
punt. Una de les “marques” més singulars que ha recollit la tradició oral sobre
Galima és que podia fer un salt amb els peus junts i, girant el cos 180º,
assolir una llargària de “cinc solcs de dacsa”. Un rècord insuperable!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I de Tacó? Què en saps? Perquè jo també l’he escoltat a diversos pobles de la Ribera.
Pere
A Xàtiva es recorda a un avellaner en l’expressió "tenir més collons que l’avellanero". Potser l’has escoltada i en saps alguna cosa.
De vegades, no sols hi ha personatges, reals o de ficció, que poblen la llengua i l’omplen de frases fetes, també hi ha expressions que provenen de les creences religioses. Així, el nom d’alguns sants o crists va associat a alguna dita que està en relació amb la seua vida, martiri, mort o passió ("estar fet un eccehomo", "semblar un santllàtzer"). Altres vegades, aqueixa relació no està tan clara com en el cas de "quedar-se com sant Paulí, una mà davant i l’altra en el florí". Potser aquesta expressió, juntament amb altres contalles (el miracle de Sant Antoni de Gavarda), donen compte de la forma d’entendre la religiositat per un poble: incrèdula, irreverent i grollera ("dels pecats del piu Déu se’n riu"). Tot i mirant la religió de lluny, recuperar i conéixer aquestes dites és també una forma d’apropar-se al coneixement de la llengua.
Tambè utilitzem les expresions de les que parleu a la comarca de Els Ports de Morella, "quedar com camot" (quedar renyits, enfadats,… fatal), ser més burro que tacó, etc.
A Monòver tenim aquesta dita i el nostre cançoner disposa d’una cançó dedicada aquest personatge: Ordinari valent/tu que vas a Alacant/ li diràs a Meló… El que segueix és un repte que se li fa a Meló perquè vinga a Monòver a córrer quan plou i s’enfanga tot. Sembla que Meló era un corredor aficionat que acceptava reptes i es guanyava uns galls amb els premis de les carreres populars i les apostes que es feien en els desafiaments: córrer des de Monòver a la Romana en un temps determinat, per exemple.
El meu avi em conta moltes vegades com va morir Galima. Diu que tot va passar a La Granja de la Costera. Conta que dos germans companys de faena de Galima, ja estaven ben farts d’ell. Aixi que un dia van decidir convidar-lo a dinar , compraren dos conills i els fregiren.Com sabien que Galima tenia més poder que els dos germans junts, decidiren a emborraxar-lo. Una volta galima va quedar ben begut, un dels germans l’agafa mentre l’altre li propinà una gavinetada. Galima agafa al germà que tenia més a prop del coll, i si no és per que l’altre li tornà a pegar una altra ganivetada “l’haguera mort”. Galima va caure estes al carrer on es va desagnar. Qui sap si es cert o no? El que si que es cert que la llegenda de Galima i la de tanta altra gent del passat aixi com la història del nostre poble no pot quedar mai en el oblit.
El meu avi em conta moltes vegades com va morir Galima. Diu que tot va passar a La Granja de la Costera. Conta que dos germans companys de faena de Galima, ja estaven ben farts d’ell. Aixi que un dia van decidir convidar-lo a dinar , compraren dos conills i els fregiren.Com sabien que Galima tenia més poder que els dos germans junts, decidiren a emborraxar-lo. Una volta galima va quedar ben begut, un dels germans l’agafa mentre l’altre li propinà una gavinetada. Galima agafa al germà que tenia més a prop del coll, i si no és per que l’altre li tornà a pegar una altra ganivetada “l’haguera mort”. Galima va caure estes al carrer on es va desagnar. Qui sap si es cert o no? El que si que es cert que la llegenda de Galima i la de tanta altra gent del passat aixi com la història del nostre poble no pot quedar mai en el oblit.