Amigues i amics que seguiu aquest blog, potser ja n’hi haurà qui ho sabrà perquè de tant en tant hi fussava, però us faig saber que he donat de baixa els blogs La Cuca Salamanduca i Toni Cucarella Edicions. Motius? A penes els actualitzava. Fet i fet, Toni Cucarella Edicions feia un any que no rebia material nou i La Cuca Salamanduca vora sis mesos. Aquesta desatenció m’ha estat provocant problemes de consciència. Amb tot, de mica en mica aniré recuperant relats i apunts en aquest blog, i si tinc temps per a fer material nou l’inclouré en les categories específiques que he creat ací.
Haig de comunicar-vos també que part del material literari publicat a Toni Cucarella Edicions serà editat en llibre (juntament amb alguns relats inèdits). Segurament l’any que ve. Toca, doncs, engolir-se l’orgull, la intenció de coherència a tota ultrança i desdir-se. Disculpeu-me –els amics– que no haja pogut mantenir-me ferm. Del que puguen dir els altres, me’n puc flixar.
Torne al paper per diners. Per quatre xavos mal comptats. No és ben bé per la crisi. És més aviat que els meus fills volen fer estudis universitaris i és més gran l’esforç econòmic que cal fer quan vius lluny d’una universitat. A banda que –diga el que diga el marxista (sic) Josep Huguet– fer estudis universitaris és car, molt car; especialment per als qui tenim la butxaca curta. Podríem considerar-ho un luxe elitista.
Potser algú s’alegrarà que torne al paper. De fet, ja n’hi ha qui m’ho ha dit. I m’emociona sentir-me apreciat. Però no acabe de tindre-ho clar. Per a escriure cal il·lusió; cal tenir objectius, hortizons. Però tot això s’esvaeix quan constates que és un fet irreversible la fragmentació lingüística –i literària– del català. Jo, que em considerere escriptor valencià en llengua catalana, a quina literatura m’encomane? A la valenciana, no, que és de l’AVL. I en la catalana avui només hi admeten els de la “comunidad autónoma de Cataluña” i unes comptades excepcions perifèriques, a manera paripè o per caritat o per pal·liar alguna transitòria picor de la mala consciència.
Tant se val. Continuaré en la trinxera dels malcontents. La càrrega a gust no pesa. Serà perquè fa múscul. I també durícia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pots encomanar-te a la literatura dianenca. Mai valencians! sempre comarcacentralencs!
Enhorabona per tornar al paper.
Ja t’ho he dit en persona i ara ho deixe per escrit. Me n’alegre; i la cultura catalana en general ha d’alegrar-se, i els lectors també.
Salut i Terra
estem tots. Jo que sóc anti-paper si no és per motius més que justificats, entenc que aquest n’és un. No tothom hauria de poder publicar, perquè no tothom és Toni Cucarella, entre els pocs elegits. O sigui que, sigui pels motius que siguin, que tornis a publicar és un motiu d’alegria per la literatura catalana, sense fraccionament possible. 🙂
Me n’alegre, Cucarella. Espere poder tornar a llegir els escrits dels altres blogs ja siga en paper o per ací. L’últim, el de fer fugina, i tants d’altres com el de “fem foc o fugim?” m’agradaven molt. Pensava que els tindria a l’abast per sempre. Si ho haguera sabut me n’hauria guardat uns quants a l’ordinador hehehe 🙂
Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels! Endavant i, com deia el gran Ovidi: bon vent i barca nova!
Si Toni Cucarella torna al paper, és a dir, a publicar, la literatura en majúscules està d’enhorabona. Ben desdit, doncs.
Com molta altra gent, jo també me n’alegre que publiques, Toni. Tot i que el panorama editorial siga el que és, pense que has de veure la teua decisió com una lluita contra la fragmentació de què parles. Serà un plaer llegir-te en paper.
Ho acabe de llegir … un poc tard, sí. M’alegre que et desdigues i que tornes a publicar. I em fa pena que tanques la Cuca Salmanduca.