La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments... Toni Cucarella
cucarella2 |
diumenge, 31 de maig de 2009 | 17:09h
Puix senyor, això era i no era, arre burro polseguera, un pardalet que alegrement vivia per aquestes terres de la Costera, entre els arrossars de Xàtiva i els bladers de Moixent. Un dia, després que per ací s'havia acabat la collita del blat, al pardalet li va vindre el desig de vore món, però sense haver de volar molt lluny, i per això va decidir conèixer la Canal de Navarrés, comarca veïna de la Costera, on ja no hi parlen valencià sinó castellà. I tot pensant també que en aquelles terres el blat era més tardà i en aquell moment estarien en plena collita.
Això va fer el pardalet: va alçar el vol i, voltant volant, va arribar als confins de la Canal, fins al poble de Millars.
Prompte hi va fer amics, i un dia, quan s'adonava que la collita del blat, que tan bon menjar els donava, es trobava a les acaballes, va preguntar a un dels pardalets de Millars:
-I ací, quan s'acaba el blat, què mengeu?
I el de Millars li va respondre, amb certa resignació: -Aquí, pues nada, a tomar palma y romero...
-Aguarda't! -va exclamar el de la Costera, sorprés- Tan bo com ho tenim allà, que quan s'acaba el blat, comença l'arròs. I l'arròs no s'acaba mai! Primer quan el planten, després quan el seguen i a l'últim quan el guarden als graners i les andanes, sempre hi ha per espigolar. I als graners i les andanes, entrem per badalls i forats i mengem a bocí ple, fins a rebentar.
El pardalet de Millars escoltava el seu amic tot esbalaït i meravellat: no s'imaginava que poguera haver un lloc al món amb tanta abundància d'aliment.
I en això que el de la Costera el convida a tornar-se'n amb ell:
-Si eres valent, vine-te'n amb mi: ho voràs amb els teus ulls i menjaràs fins a caure de tos.
Les paraules de convit, el somni d'anar a una terra d'inacabable abundància, van cabdellar el pardalet de Millars a abandonar el seu poble i anar-se'n a l'aventura. I tots dos mamprengueren el vol cap a la Costera.
I era cert que en la collita de l'arròs n'hi havia gra per donar i vendre: pels camps, per les eres, per les andanes... Res eren les fartades que s'arreaven els pardalets de la Costera i de Millars! Entraven per les finestres, pels forats, a les andanes, i allí menjaven arròs a grapats.
Però, ai, que un dia que havien entrat en una andana per la finestra, els va guipar l'amo. D'una revolada, va tancar els batents i els dos parladets quedaren presos a l'andana. Llavors l'amo, armat amb un raspall, es va posar a acaçar-los. I raspallada va, raspallada ve, els pardalets no sabien per on fugir, i tot era pegar-se trompades, ací caic, allà m'alce, i l'amo de l'arròs que volia matar-los amb un colp de raspall. Quin destret! El pardalet de Millas, acovardit i temorós, va pensar que ací se'n devien morir més de farts que de gana, i tot d'una va enyorar la vida tranquil·la del seu poble. I sabedor del gran perill de mort que corria, va encomanar a Déu la seua ànima de pardalet, mentrestant es prometia entre si:
-¡Si de esta salgo y no muero, me vuelvo a tomar palma y romero!
------------------------------ Amb aquest mateix títol, aquesta contalla me la va contar el meu sogre, Pasqual Llopis, de Roglà i Corberà.
cucarella2 |
diumenge, 31 de maig de 2009 | 13:25h
Això diuen que li va passar a un cego que guardava els diners en un forat que tenia en casa, i un dia es va adonar que li'ls havien furtat. Com siga que sospitava que els lladres havien de ser de la contornada, i coneguts d'ell que sabien on ho guardava tot, se li va acudir de parar-los una trampa. Així, anava per carrer dient en veu alta:
-On tinc deu, demà en posaré deu més.
Pertot arreu ho repetia sense parar:
-On tinc deu, demà en posaré deu més.
Fins que ells lladres el sentiren. S'ho parlaren entre ells i pensaren que els convenia que el cego no s'adonara que li havien entrat a robar, i així l'endemà doblarien el botí. Ràpidament referen els diners que havien furtat, perquè el cego no sospitara. I tan bon punt ho hagueren fet, el cego va recuperar els seus diners i els va alçar en un amagatall més segur.
Me'l va contar Rafel Blanquer, el Xato, barber de Roglà i Corberà (en glòria estiga)
cucarella2 |
dissabte, 30 de maig de 2009 | 15:16h
Això diuen que era un matrimoni que vivia en una heretat, als afores del poble, amb els seus dos fills bessons. Un fill era alegre i optimista, que no veia maldat en res, tot li semblava bo i a tot s'aconformava; l'altre fill, en canvi, era de caràcter tan triat, gemegós i ple d'enrònies que res no li pareixia bé.
I va passar que s'acostava el dia de l'aniversari de tots dos, i el matrimoni no sabia què regalar-los. Bé: no sabien què regalar-li al fill gemegós, perquè no era fàcil encertar-li el regal tan aïnes.
Després de molt de pegar-li voltes al nano, i veent que s'acostava el dia de l'aniversari i encara ho tenien tot en bajoqueta, el marit li va proposar a la muller que s'ho gastaren tot en un bon rellotge d'or per al fill ple d'enrònies.
-És molt bon regal, que tots no tenen un rellotge d'or! Podrà lluir-lo i sentir-se important... -va raonar el marit.
La dona va dir-li que si s'ho gastem tot en el rellotge, a l'altre fill, què li regalarien?
-A ell igual li fa tot, qualsevol cosa li pareixerà bé. Trompa i cordonera que li compràrem, ja el faríem prou content! Ja m'ho pensaré, què li dic per cabdellar-lo.
El dia de l'aniversari el pare havia estat pel matí femant un bancal, i a la vora d'una figuera li havia quedat per escampar un cabàs de bonyigues d'haca. En acabant de dinar, li regalaren al fill gemegós el magnífic rellotge d'or. Llavors el pare li va dir a l'altre fill, pensat i fet, al vol:
-El teu regal, te l'hem deixat vora la figuera...
Al cap d'una estona els dos germans es trobaren. El gemegós seia en un rebanc, capcatxo i capficat.
El germà feliç li va dir:
-Un rellotge d'or! Això és un regal de categoria! Estaràs content!
-Content? -va protestar el gemegós- Per què hauria d'estar content? Quan me'l voran, de seguida hi haurà qui voldrà furtar-me'l. Podrien tallar-me la mà i tot! O matar-me d'una ganivetada! I si no me'l furten, estaré sempre mirant l'hora, adonant-me que el temps passa i que em faig vell i que vindrà la mort... Només patiments i preocupacions, puc esperar d'este maleït rellotge... En quina mala hora me l'han regalat!
El germà a qui tot li semblava bo no va comprendre tanta angoixa i es va alçar de muscles. En això que el germà gemegós li va preguntar:
-I a tu, que t'han regalat?
L'altre va traure un somrís enorme i exultant i va anunciar, més ample que un palloc:
-Un cavall!
-Un cavall? -va fer el germà, mentre guaitava arreu per trobar-lo- I on el tens?
I el germà alegre i optimista va dir:
-Lligat estava vora la figuera, però deu haver-se'n dessoltat i ha fugit. Ho sé perquè he vist el muntó de les bonyigues que ha deixat. Si vol, ja tornarà...
Correra: El nostre català estàndard ha popularitzat el gal·licisme cursa (Acció de córrer en competició. Una cursa a peu. Una cursa a cavall. Una cursa d'obstacles.). Tanmateix, i estirant de la veta de la memòria, de la llengua viscuda, a Xàtiva hem fet servir un mot que li és sinònim: correra. Tant era si hom corria per competició, pel fet de córrer o per fugir dels civileros. «Fem una correra a vore qui guanya?» «Ha guanyat tres correres seguides» «Quan hem vist la guàrdia civil hem hagut de pegar una correra...!» «Visc a la vora: vaig i vinc en una correra»
Per tant, trobe que, tot i la popularitat del mot cursa, també podem dir, sense perdre un bri de catalanitat, o potser guanyant-ne, que hem organitzat una correra a peu o hem fet una correra d'obstacles.
cucarella2 |
diumenge, 12 d'abril de 2009 | 15:41h
Aquesta és la lletra d'una cançó de Pasqua de Xàtiva. Li la vaig passar al Pep Botifarra. Potser un dia o altre li la sentireu cantar.
Ja ve pasqua i tots solen pensar que les xiques per a festejar, perquè ací s'estila una costum de fer un bon berenar. I a una parelleta vaig pillar, arrimats a un marge de Bixquert, i, per cert, vaig poder escoltar que se dien molt baixet: «En saber els meus pares que festeges un bon benerar t'aprepararan». I tant li va demanar que ella li va contestar: «Dos panquemaos tindràs pa' postres i més, que tot ho tindràs i els ditets et xuplaràs. Però ara vullc, vullc que sàpies i entengues la moda que hi ha que tu portes ous i una sobrassà».
Ara pasqua ja havia passat, i ella estava en el cap molt calent, lamentava i dia lo que sent que m'ha fet mal el sopar. Jo no sé entre els dos que passaria que ella pasqua a tothora malaïa. I tant se va empitjorar que al metge vaen quidrar. Don Joan la va vesitar, es queda sosprés, diu «això no és res». Lo que té la seua filla, parlant-li informal, són els ous de pasqua que li han fet mal.
Els recopiladors de la nostra literatura de tradició oral han tingut sovint, per no dir sempre, una actitud beata. Els relats populars que han arribat a paper publicat han estat majoritàriament rondalles, en totes les seues variants, tot considerant el relaix, l'acudit, el "sussoït" com a formes menypsreables. Tot i amb això, hi ha hagut algun intent de posar en lletra d'impremta l'innoble acudit. Tanmateix, sempre en les sues variants més púdiques. Reivindique, doncs, no sols l'acudit com a forma digna i imprescindible de la nostra literatura oral, més i tot l'acudit obscè -"verd"-, incipient i equívoca costura de teoria sexual que, de xiquets, tant ens omplia la boca de paraules prohibides i de pecats delerats.
Aquest acudit que us transcric el vaig publicar al llibret de la falla Ferroviària de Xàtiva l'any 2001. La i·lustració, ex professo, és d'Albert Vallés.
L'ALIMENT DELS NOVENÇANS
Això era una parella de novençans de viatge de noces i, com era d'esperar, es feien de fer-ho que es llevaven la pell. L'home, al principi, ja li feia goig estar a tothora manxant. Després, en acabar-se la lluna de mel i tornar-se'n a casa, la no dona no va afluixar de ganes. Així, el primer dia de rutina, que l'home havia d'incorporar-se a la faena, s'alça ell i pregunta pel desdejuni.
-Desdejuni? -salta la novençana- Peguem una bona ceba i voràs com t'alimenta.
I, au, a cardar llana i cap a la faena en dejú.
A migdia torna l'home a casa, blau de gana, que es menjaria els ferros de la presó, pensant i somiant quin arròs li hauria preparat la dona... Arròs has dit? Encara no fa que entrar per la porta, la novençana me'l mamprén per davant davant i, jas, a manxar!, que la flama d'apaga. És voler dir que l'home se'n va tornar cap a la faena amb la birla com un xurro i la panxa buida com un guitarró.
Arriba la nit i el novençà, baldat i famolenc, entra a casa amb l'esperança d'un sopar de repica'm el colze. Passa cap a dins i es troba la dona amb la falda arromangada a tall del melic, tota oberta de cames cara al foc de la llar.
cucarella2 |
diumenge, 15 de març de 2009 | 17:22h
Hi ha algú que no conega la cèlebre faula d'Isop "La rabosa i el raïm"? Com que és curta, la relatarem i aló!
Això diuen que era una rabosa famolenca que en passar per davall d'una parra va veure que hi penjava un suculent xanglot de raïm. Va fer un parell de salts, per si podia abastar-lo, però no va poder. Llavors, mentre se n'allunyava, va menysprear-lo: «Està verd!»
Tot seguit us afegiré un verset popular que, pam amunt, pam avall, il·lustra la mateixa moral que aquesta coneguda faula d'Isop.
Paciència sant Gorrinequi, li deia el gat a la botifarra: si no estigueres tan alta, d'un mos et desbotifarrava.
Aquesta entrada havia d’haver-la posada la Nit de Nadal i no el dia de Reixos. Però no ha estat fins avui que m’he atrevit, després de fer algunes comprovacions, a donar per bona la data del 24 de desembre com el dia en què féiem les reates. Tot i que encara no n’estic segur del tot, de la data, i possiblement fóra la vespra de Reixos, amb els mateixos motius que les fan a Vilaplana (el Baix Camp).
El DCVB admet el mot reata, tot i que com a castellanisme, amb les següents descripcions: 1. Corda amb què es lliguen les bísties perquè unes segueixin les altres, o corda amb què es lliga la càrrega, sobretot en garbejar (val.). 2. Sèrie de bísties fermades perquè estirin plegades i una darrera l'altra al mateix vehicle (val.).
La nit de Nadal eixíem en grup i arreplegàvem tota mena de pots de llanda. Els uníem mitjançant una corda o un fil d’aram, fent rastre. Com més llarga fóra la reata, millor. Al cap de baix, on s’acabava el rastre de llandes, hi posàvem un tros de fusta. Tot seguit, recorríem els carrers de Xàtiva, uns arrossegant la reata i altres colpejant-la amb bastons. L’estrèpit era impressionant. Fa anys que a Xàtiva ningú no corre les reates.
Al web festes.org trobareu informació sobre la celebració de les “reates”, en aquestes cas “rastres de Reixos”, a la població de Vilaplana (el Baix Camp). I dues coses m’han cridat l’atenció: Que li diguen rastre. Nosaltres en déiem “reata”, mot castellà, quan la paraula rastre és ben viva en el català de Xàtiva i la seua redor. Fins i tot fem servir l’expressió “això portarà rastre” en comptes de la més habitual, i potser traducció de l’espanyol, “això portarà cua”. Que a Vilaplana als Reis Mags se’ls denomine popularment “Reixos”, igual que en bona part del País Valencià.
Alguns dels protagonistes d'aquest sussoït són coneguts.
D'una banda hi ha don José Carchano, impulsor del Museu Municipal de
Xàtiva, creat el 1917. Hi ha també en Francisco Bolinches, escultor local, i
Antonio Grau, pintor i artista faller, el fill de qual, Carles Grau, és qui
m'ha narrat aquest succès, ben oportú per contar-lo en aquesta diada de Tots
Sants, o millor demà, Dia de Difunts, si poguera ser com ho féiem de menuts, en
el racó més fosc del carrer.
Classe nocturna de don José Carchano en el cementeri
Don José Carchano era en el moment dels fets un home d'edat avançada, a
qui les cames ja no el sostenien ferm i per caminar s'havia d'ajudar d'un
bastó. Feia classes particulars de dibuix, i els alumnes que acudien a la seua
acadèmia eren ja sagalets, si més no la majoria.
Un dia, don José Carchano explicava als alumnes
l'existència del foc follet: flama erràtica de color blavosa, que es veu arran
de terra en els cementiris i altres llocs on hi ha matèries orgàniques en
descomposició, i que és produïda per la inflamació del fosfur d'hidrogen que es
desprèn d'aquelles [DCVB]. Els jóvens aprenents d'artista, potser per
conseqüent rebel·lia de l'edat, qüestionaren la veracitat d'aquest fenomen. I don
José Carchano va trobar que la millor manera de demostrar el fet científic era
que el comtemplarem amb els seus propis ulls. Així que va organitzar una visita
nocturna al cementeri de Xàtiva.
Don José Carchano es va presentar en el cementeri, ja de nit fosc, amb
mitja dotzena d'alumnes, els més atrevits, sens dubte. A la porta l'esperava el
cementerier. Mestre i empleat es saludaren i l'encarregat del cementeri li va
dir que, quan ells ja foren dins, ell tancaria la porta de ferro amb clau
perquè ningú no vinguera a destorbar-los; més tard, passat un temps convingut,
ell hi tornaria per obrir-los. Així quedaren entesos tots dos personatges.
Coixejava visiblement don José Carchano mentre
penetrava cementeri endins. La jovenalla incrèdula el seguia de ben prop, fent
pilot solidari, i alguns, o potser tots, prou penedits d'haver posat en dubte
els coneixements del mestre. L'amic Carles Grau no m'ha referit si per
veure-s'hi portaven algun llum de carbur, perquè no sé si en aquella època
s'havien inventat ja les llanternes. És possible, fins i tot, i crec que li
escau al relat, que don José Carchano haguera escollit una nit de lluna
plena, de cel ras com un ull de peix, per contemplar millor, a ull cru, el
fenomen físic la contemplació del qual havia provocat aquella lúgubre excursió.
Don José Carchano, home de ferm esperit científic, no devia sentir-se
gens ni mica atemorit de trobar-se entre morts en hores nocturnes. Potser no
creia ni en les ànimes. Tanmateix, els seus alumnes fóra probable que sí
sentiren les picors de la por, i avançaven xarrant com fetge en brases per
encalmar-se'n la pruïja. Xarraven mormolant, com si no volgueren destorbar la
son sagrada i profunda dels habitants d'aquella altra ciutat, tan silenciosa. I
rosegant paraules aporegades, anaren entrant més i més endins... Fins que, tot
d'una, un crit terrible va fer estelles el silenci quallat del cementeri:
–Ai!
I un altre:
–Ai
I encara un altre més:
–Ai!
Mestre i els alumnes s'apressaren a desfer camí cap a
l'exida, cames em valguen.
Es xavals prou que corrien com a musteles, però don
José Carchano, coixo-coixango, poca correra podia mamprendre. Ben prompte, la
jovenalla ja havia aconseguit enfilar-se als ferros de la porta tancada, com
ara un ramat de mones, mentre cridaven auxili perquè els sentira el
cementerier. Però llavors don José Carchano, que, com he dit adés, devia
ser un home de fort convenciment científic, ja havia tingut temps de
recuperar-se del surt i s'havia encalmat el sobtament: va parar en sec i, amb
paraules enèrgiques va ordenar als seus alumnes que abaixaren immediatament de
la porta de ferro.
–Tots arrere! –va exigir-los fent un gest enlaire amb el
seu bastó.
Tots arrere volia dir que havien de tornar cap a
l'interior del cementeri d'on havien fugit com uns esperitats.
–Si eixe crida –va raonar don José Carchano,
referint-se a la veu que els havia esglaiat–, és que és viu...
Don José Carchano va haver de fer servir prou la seua autoritat perquè
els xavals s'avingueren a desenganxar-se dels ferros de la porta i, després
d'haver-se'n baixat, recular fins on els esperava el mestre.
Efectivament, com bé havia interpretat don José Carchano,
qui fotia aquells brams terrorífics no era cap ànima en pena, sinó un que era
ben viu. Viu però herniat. En la foscor, els crits els menaren fins a un home
entaforat dins un nínxol. Era un borratxet conegut de tots que, per no tenir
sostre sota el qual resguardar-se, de nits solia botar el cementeri per dormir
a l'interior d'un nínxol buit. Però aquell dia, en intentar abandonar el cau,
va fer una mala forçada i es va trencar. Semblña ser que aquell dia ningú no va
acudir al cementeri per visitar difunts i els enterradors devien faenejar per una altra banda, de
manera que ningú no va poder escoltar els seus clams d'ajuda, fins que entraren al
cementeri don José Carchano i els seus descreguts alumnes.
A la Costera, a la marieta (Coccinella
variabilis) se li diugallineta
cega. Però també és el nom d’aqueix joc infantil tan conegut, les
característiques del qual no referiré perquè arreu es juga idènticament.
Tanmateix, existeixen variants pel que fa al recitat que fan els jugadors. Heus
ací el de Xàtiva:
Això era un
família que havia caigut en tal desgràcia que no tenien ni per a donar de
menjar als fills. Estaven tan desesperats que l’home li va dir a la dona que
per a evitar que es moriren de fam seria capaç de desafiar el dimoni, i vet ací
que el dimoni se li va aparèixer. L’home li va preguntar si ell tenia poder per
a fer qualsevol cosa o n’hi havia cap que no estiguera al seu abast. El dimoni
li va dir que ell tenia poder suficient per a fer tot el que un home li poguera
demanar. Llavors l’home li va dir que ell no s’ho creia i el va desafiar. El
dimoni va acceptar el desafiament, i l’aposta no era altra que si guanyava
l’home el dimoni el faria ric, i si guanyava el dimoni l’home li lliuraria la
seua ànima i se n’aniria amb ell cap a l’Infern. Així que tots dos van estar
d’acord, l’home va demanar al dimoni un cadira de reixeta. El dimoni, tot i
estranyat, li la va donar. Llavors l’home s’hi va seure, i tan punt hi va haver
ajocat el cul es va tirar un pet i li va reballar el repte:
Això diuen que era un llaurador que
només feia bledes: sembrava, collia i venia bledes; durant tot l’any. I no
solament això: cada dia menjava bledes: un plat o dos plats a caramull. I així
un any i un altre any i un altre més… Estava de menjar bledes de reglotava.
–Que avorrides que tinc les bledes!
–remugava– Que avorrides les tinc!
Però un any en va fer per dalt lo
cap, de bledes, i es pagaren a preu d’or. O siga que aquell any el llaurador de
les bledes va fer dinerets. I va decidir celebrar-ho com calia.
–Me’n vaig a València i allí en un
restaurant d’eixos pegaré una fartà que cauré de tos!
Així és que un dia es va posar les
espadenyes de mudar, es va ficar els patxaqüens en la faixa i cap a l’estació
de trens que se’n va anar.
Arriba a València i tria un
restaurant. Un de repica’m el colze, amb taules vestides i cambrers d’uniforme.
El llaurador pren cadira. Se li acosta el cambrer i li pregunta, untós:
–¿El caballero desea consultar nuestra carta de especialidades?
I el llaurador que respon com les
granotes:
–Ja ho crec!
I el cambrer li dóna la carta.
Val a dir que el llaurador tot i
ser home de pocs estudis, una miqueta en sabia, de lletra. I va llegir el
paperet. Ara bé, com que estava escrit en castellà poca cosa piscava del que
allí se li oferia. Però una paraula li cridar l’atenció; li sonava bonica,
apropiada per denominar un menjar exquisit:
–Acelgas… Xe, acelgas…
Això deu ser plat de canonges i senyorets, d’ací en alça!
I demana la presència del cambrer.
–¿Ya ha decidido el señor qué plato desea? –li pregunta el cambrer.
–Ja ho crec! –respon el llaurador
com les granotes– Acelgas!
I això que li posen en taula: un
plat de bledes!
L’home que es veu al davant aquell
plàtera de verd, que tan avorrit tenia, va esclafir en renecs i malediccions.
–Cague’n Déu i en l’hòstia puta, i
vindre a València a menjar bledes, recollons, tan avorrides que les tinc, cague’n
les putes de l’infern, i quin cas com un cabàs!
Però a continuació s’hi resigna:
–Uei què li farem: si ho hem
demanat, ho haurem de pagar, i amb lo que costen de guanyar… Mos les menjarem!
I així, amb més resignació que
ganes, anava embotint-se el llaurador el plat de bledes del bolet. Mentrestant,
al veí de la taula del costat li acabaven de servir un plat ben ample amb dues
xulles grosses de llomello, un parell d’ous caiguts i un grapat de creïlles
fregides. El llaurador que ho veu, de poc que no boça les bledes. Els ulls se
li anaven darrere del plat veí mentre ell feia esforços per empassar-se aquell
maleït plat de bledes. En això que el veí deixa el plat net, alça el braç per
reclamar l’atenció del cambrer i crida:
–¡Repito!
Diu això de repito i al cap d’un moment li serveixen un altre plat idèntic de
llomello, ous caiguts i creïlles. El llaurador ho fila i se li encèn la
llumeneta: «Recollons, que a això tan bo li diuen repito!» I no s’ho pensa dues vegades: amolla la forqueta, arrima
el plat de bledes, busca el cambrer, alça el braç i crida:
Parlem i parlem
i sovint no som conscients de les afirmacions que aventurem sense avaluar-ne
les conseqüències, o dels judicis de valor que expressem com si foren provades
lleis científiques. La llengua no té os, ja ho diuen, i no fa peresa moure-la
sense voler arrestar-la. A alguns els agrada tant, que s’hi enrossinen i xarren
com fetge en brases, fins deixar-nos el cap com un bombo, marejats com un
all-i-oli o atalbats com un sol de migdia. N’hi ha qui fa de boca cul, per més
que l’hagen advertit reiteradament que parlar bé no costa una merda. Però,
independentment de l’enrossinament amb què fem servir la llengua, hem de
vigilar si fem afirmacions vehements, no fóra cas que tot seguit ens ho retragueren:
no direm d’aquesta aigua no beurem, per tèrbola que passe; perquè per on
parles, passes. I anem alerta amb els qui se les pinten a l’oli i bafanegen de
tot sense mesura; cal fer-los la raó ben feta: Qui tinga cul i mamelles, que
no conte meravelles! En qualsevol cas, però, hem de saber admetre que preguntar
no és ofendre. Tanmateix: a preguntadors, mentides.
En el decurs d'una conversació sobre problemes podològics amb una persona gran, coincidim que tots dos patim de peu "cavo". Jo ho dic així, en espanyol, perquè desconeixia si hi havia una forma catalana per designar el peu que té un arc molt pronunciat, cas contrari del peu pla. Doncs bé, el meu interlocutor no diu que té el peu "cavo", sinó el peu cambrat. Prenc nota i busque pels diccionaris. No hi apareix. Però tampoc hi ha als nostres diccionaris -si més no en els que jo he buscat- una forma pròpia que designe aquest cas podològic. De moment, si més no fins que algú aporte dades per descartar aquesta accepció, podríem acceptar peu cambrat per no haver de dir peu "cavo".
La nostra tradició màgica diu que les bruixes i
els dimonis tenen la capacitat de transformar-se en animals per poder bacinejar
tot el que passa al seu voltant. Així, la gent sospita de gats desconeguts que
tot d’un se n’entren dins de casa, i de porquets i cabridets que roden
aparentment sense amo.
Ma mare solia explicar-me el cas d’un home que
venia de nit cap a Xàtiva pel camí de Sant Antoni i es va trobar un porquet que
semblava perdut. L’home va agrair la bona sort que havia tingut, es va carregar
el porquet a l’esquena i va camallar ràpid cap a la ciutat, per si de cas encara
apareixia un amo i li reclamava la propietat de l’animal. Vet ací, però, que
com més anava anant, més pes sentia l’home sobre les espatles, i més pes i més
pes… En això que va girar tot d’una el cap i es va topetar amb una cara
monstruosa i enorme que el mirava fit a fit. Com va poder, l’home es va
desembarassar de la bèstia i va fugir cames em valguen.
Evidentment, l’home s'havia carregat a coll un
dimoni. I va salvar la vida de varetes.
Fotografia: Ermita i camí de Sant Antoni en una fotografia del primer
terç del segle XX, extret de llibre Xàtiva.
Records d’una època (1900-1935), publicat per la Impremta Marbau.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat
A
