Cucarella

Sembla ser que Zapatero farà efectiva la seua
amenaça i l’exministre Bono serà recompensat sent proposat (i serà elegit, sens
dubte, fins i tot amb el vot del PP) per a presidir el Congrés de Diputats
espanyol. Un gran demòcrata (de pacotilla) aquest José Bono. Ara fa dos anys,
vaig posar ací aquest apunt: Cal demanar
la dimissió de José Bono. I més tard, febrer 2006, vaig publicar aquest
article a L’Avanç:

Bono ministre de Franco

Diuen que si el pare és músic el fill serà
ballador. Que és com si diguérem: si el pare falangista, el fill ministre de
Defensa espanyol. Diuen també que és propi del tarannà feixista ser dòcil amb
els forts i despòtic amb els dèbils. Mireu com ha actuat el ministre Bono d’Ej-paña davant les proclames colpistes
dels militars a les seues ordres; mireu si s’ha comportat dòcilment que fins i
tot el Tejero aquell del 23-F s’ha atrevit a eixir a la palestra per ploricar
ell també que Espanya es descompon i justificant un possible alzamiento militar. L’article ha estat
publicat en un periòdic de Melilla, plaza
africana. Se’n recordeu on va començar el colp d’estat militar de Franco y sus secuaces contra la República? Quines
coincidències, no? Sinistres si més no. El cas és que Bono s’ha mostrat
“comprensiu” amb les declaracions proalzamiento
dels seus militarots, fins i tot ha eixit en defensa d’ells després que el
The New York Times qualificara els militars espanyols de “troglodites”. Hem
sentit aquests dies moltes amenaces del militars, rememorant el seu passat criminal
com a pilar fonamental de la dictadura franquista, però el ministre Bono, en
comptes de defensar els amenaçats, els demòcrates, s’ha unit als amenaçadors.
Fins i tot s’ha apressat a denunciar el periodista d’Iu Forn per un article seu
sobre els militars colpistes. Bono ha exigit que se li aplique l’article 504/2
del Codi Penal espanyol «por injurias
graves a los ejércitos». Com si diguérem un consell de guerra sumaríssim.
Quins cabrons, aquests espanyols: si t’insulten ells invoquen la llibertat d’expressió,
si nosaltres els repliquem ens porten davant un consell de guerra. I aquest pájaro de Bono té la barra de dir-se
demòcrata i socialista. «Dime de qué
presumes y de te diré de qué careces».

El més preocupant d’aquest afer no és que Bono
defense els militars colpistes a capa y
espada, fins i tot tergiversant miserablment l’article d’Iu Forn, sinó que
ningú no haja exigit que un ministre d’aquesta pasta fatxa abandone un govern
que pretén ser democràtic. No he llegit ni escoltat un sol retret contra la
comprensió colpista de Bono. Potser són de la corda de Salvador Madariaga.
Aquest il·lustre republicà espanyol, quan era a l’exili va arribar a dir que
tant de bo la dictadura de Franco servira per solucionar el “problema català”.
I de sobres sabem com “solucionava” Franco els “problemes”. Espanyols del PSOE,
del PP, de la Falange
o d’España 2000, civils, militars, eclesiàstics o periodistas: Tanto montan, montan tanto. Per a
acabar-ho d’adobar, el periòdic “progressista” El País, en comptes de defensar la professió i el periodista
amenaçat, el linxa a ell i al periòdic on escriu, l’AVUI. Baralles d’empresa
pel control del negoci de la premsa. Misèria i companyia.

Rematant garbes: d’on no hi ha no se’n pot
traure. La realitat és la que és: a Espanya és impossible la democràcia i els
militars espanyols ens han fotut un colp d’estat. Però no passa res. Ni
passarà. «A quien Franco se la dé, Bono
se la bendiga. ¡Arriba España, coño¡».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!