No vulguis sebre la remor de la infantesa. A la possessió del padrí Biel, el Tancat de Son Bieló, calçons curts i granotes a la bassa prohibida. La mort d’un al·lotell ofegat entre els joncs. I la calor. El refilar de les granotes. O les granotes refilen? No ho sé. Fan crec-crec-catacrec i prenen el sol damunt les pedres. No, no vull caçar granotes, li dic al cosí Gabriel que és polissó i no en fa de bona. Idò ens podem fer una palla, em contesta emperiolat. I s’obri el trau dels calcons i es treu una verga grossa i negrosa. Mir la pixa com es descapulla i em peguen calfreds per l’espinada. Suu, suu com un animal dins les mans de l’escorxador. El meu cosí em desembotona la bragueta a poc a poc. Enravan. Les xigales s’han posat a cantar totes de cop. M’entren dins el cervell. Venga, espolsa-te-la! La m’agaf i començ aquells moviments que em fan empegueir. El meu cosí escup dins la mà. Així va més llatina. Faig el mateix. Ja et ve?, em demana. No, encara no. Idò, fes via que en qualsevol moment ens cridaran per dinar. La seva mà dreta va a tota. La meva més a poc a poc. Venga, posa’t saliva a la fava i et vendrà tot d’una! Mira, mira quina lleterada! Quan veig aquell brollador blanc em corr a les totes. Quin guster! M’he tacat els calçons. Això es fa net amb un poc d’aigua. Ens rentam les mans i em trec aquella taca de llet amb força. Entre les xigales que han augmentat de volum la veu de mumare: Nins, on sou? A dinar! Veníu a dinar tot d’una! El meu cosí Gabriel es posa a córrer amb una granota que acaba de caçar. Abans de partir mir com les taques de llet es fonen sobre els cruis de la terra.
Agafaren de terra tot el blanc per menjar-se la nova mare
que encara no engendra perquè té por de tornar-se tal o tal altre.
Compram, com cada dia, l’atenció i el desig.
Gemegam, engemegam més de dos cops cada dia.
"A gronxades sinistres de vetlador
que cada pic que tasta
peca…" (D.Huguet)
al caire dels dies (immersos en apnea) sense tocar fons (mai)
fluctuem a través de teixits kàrstics (o dígits) amb sans
intents d’aferrar els crits (sempre) fins que ens curem del tot.
Clítote ens espera a la superfície i encoratjats prenem
la tovallola que ens dóna.
Aleshores espera que li ho conti llest i fil per randa
Si la lleterada cingladora i latent sap descriure, a més i amb precisió, la lletrada de la literatura, el plaer s’amplifica i la mesura de la vivència s’escampa talment una marea roja de desig.