Cucarella

Que ningú –dels nostres– se m’escarote. No se m’ha triat el cervell. I el títol de l’article no pretén cap provocació ni és pensamentada. Podria haver escollit un altre model nacionaleducatiu, però aquest és el que conec més perfiladament: el tinc –el tenim– més patit. I jo crec que ens caldria imitar-lo, en termes generals, grosso modo que díriem, com a model per al nostre sistema educatiu.

A casa nostra, uns per altres, s’està aplicat un model que alguns en diuen trilingüe, altres plurilingüe, però en substància proposen tots el mateix: pam a munt, pam avall. La diferència rau en la paritat, o disparitat, entre les llengües “dominants” i la “tolerada”. Segons el venedor que ens l’ofereix podem intuir o sospitar-ne les diferències –de dis-paritat–, posem per cas aquell conseller Maragall, aquest ministre Wert, aquells Císcar i Font de Mora, aquesta Maria José Catalá, fins i tot –ai!– la nostra Escola Valenciana. Poc dalt o baix, castellà amunt, anglès amunt, català avall, un model similar.

A mi, en canvi, em sembla més adient, com a model educatiu per als Països Catalans, l’espanyol. No pas el model espanyol que apliquen als Països Catalans o a Galícia. Això podíem pensar! El model espanyol que apliquen en els territoris de l’España Uniforme o Puramente Constitucional: Andalusia, les Dues Castelles, la Rioja, Cantàbria… Si en algun moment de la història recent aquests territoris de l’España Uniforme hagueren entès i acceptat el concepte –demostradament paradoxal i contradictori– i les conseqüències de l’Espanya Plural –i plurilingüe–, potser en aquests territoris també es parlaria de model trilingue o plurilingüe. Posem per cas, hi hauria la possibilitat, arreu d’Espanya, de poder aprendre, al mateix nivell que l’anglès, l’euskera, el portuguès de Galícia o el català, fins i tot l’aragonès (l’autèntic, no les collonades facao), l’asturià o l’occità de la Vall d’Aran. I així aquests espanyols un dia podrien treballar en les altres administracions territorials –autonòmiques en diuen ells–, no per respectar-hi la legalitat, perquè la legalitat actual ja imposa a tot arreu l’espanyol «por justo derecho de conquista» i per catalanofòbia pura i dura, simplement perquè s’han cregut això tan increïble i tan indigerible per als panzells espanyols que és l’Espanya Plural (i plurilíngüe).

A Espanya el model educactiu és en espanyol. Íntegrament en espanyol. És la llengua d’adoctrinament nacional. Com a molt, en el model educatiu més “avantguardista” incorporen alguna assignatures en anglès. Tanmateix, gaudeixen d’un entorn educatiu, informatiu, quotidià íntegrament en espanyol. D’això se’n diu normalitat. Els la bufa la «riqueza ligüística de nuestras regiones», de què de tant en tant s’estufen, des del Fuero de los Españoles a la Constución Española de 1978. No s’amoïnen gens a passar-se de rosca democràtica, perquè no en tenen. Espanya és un model “clau” que entra –ens el claven– a martellades, i sovint, si cal, per la cabota. La riqueza lingüística, com més folclòrica i moribunda millor.

Voldria jo també, doncs, per als Països Catalans, el model educatiu espanyol, ni trilingüe ni plurilingüe. Escola Catalana, o, si voleu, Escola Valenciana i Mallorquina i Tortosina i Menorquina, però en català. Com si fórem una escola espanyola de Burgos, però en català. Tots els altres invents, siguen tri o siguen pluri, són terra als ulls i pedres sobre la nostra teulada si la proposen uns, o un altra estratègia d’extermini si la proposen uns altres.

Aclarim, doncs, què volem –i m’adrece ara només «als nostres»–, si un model educatiu per a viure com cal o un només per a sobreviure. I sobreviure és tot sovint agonitzar. Jo vull una escola “normal”, com la que tenen els espanyols de Burgos i Sevilla, els anglesos de Manchester, els francesos de París i els italians de Florència. No és l’agressió calculada dels espanyols la que condemma a mort el català, sinó la resposta apocada, ploramiques, pusil·lànime, “bonista” i confraternitzadora amb el “castellà”. Tenim un conflicte lingüístic amb els espanyols. I en situació de conflicte lingüístic qui pacta amb el fort sent el més dèbil, mor. Són faves comptades. S’equivoca qui creu que pot agafar la mare i els pardalets, fer conviure castellà i català (i damunt amb la intrusió de l’anglès). Si et gites amb l’enemic, o et matarà mentre dorms o no dormiràs i moriràs de patir son per haver d’estar sempre a l’aguait. I qui siga burro, que l’albarden.