Han fent tant el porc, han tibat tant la corda, que s’han posat entre l’espasa i la paret. Tant han insistit a dir No i No que han fet crèixer més i més el Sí i Sí. El govern espanyol, i els partits que li donen suport en la negació a tota ultrança del “dret a decidir” dels catalans, amb la seua burrera s’han abocat a un carreró sense eixida. La seua intransigència els ha resultat del tot contraproduent. En aquests moments, l’única possibilitat que tenen d’impedir la independència de Catalunya democràticament és accedir a la celebració del referèndum i guanyar-lo. Si poden. No els queda cap altra opció (cap altra opció democràtica, insistist). Avui, la consulta és l’única possibilitat que els queda per salvar la seua Unidad de Destino en lo Universal. Com més tarden a accedir-hi, més força pren l’escenari d’una DUI. Més força i més arguments democràtics. Ara, als qui més els convé el dret de decidir és als espanyols, als unionistes. Però ja sabem com són. Encara no s’han adonat que ja no és temps de pronunciamientos, alzamientos i altres aspavientos a la manera de Franco o d’Espartero. Estan, ara més que mai, acorralats entre l’urna i la paret.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
vés, és el què passa quan et fots dins un carreró sense sortida, arriba un moment que ès massa tard per a reaccionar i segurament deuen pensar que no tenen maneres democràtiques d’impedir la independència de Catalunya (democràtiques ben subratllat, com insisteixes).
I què poden fer?. No poden acceptar el referèndum després de tota la porqueria que han deixat anar i dels seus posicionaments cada cop més de culs vers la consulta, no poden dir que sí sense més ni més, primer s’han de treballar el canvi d’imatge perquè ningú ho entendria i més d’un s’hi rebotaria – ja ho fan ara, imagina’t – i el temps s’acaba.
Tampoc, i és més important, tampoc volen. Perquè deuen veure’s venir que darrera estan València, les Illes, Euskadi, Navarra, Galícia, Canàries que poc o molt s’hi poden apuntar al carro i en perdrien més d’una. Podria passar que amb la independència catalana l’estat espanyol esclatés, i aquest escenari els ha de resultar un malson.
I ara què faran?, no en tinc ni idea, mentre més temps passi i més s’acosti el dia final, el de la votació, més nerviosos estaran. Una prohibició els donaria un temps de marge, fins a les catalanes, però continuaran acorralats. I una bèstia acorralada pot fer qualsevol moviment desesperat. Veurem què passa.
Però com que això no passarà, la cosa no dubto que acabarà amb intervenció europea, que demanarà que ens portem bé uns i altres, com si fóssim dos germans que es barallen però en el fons s’estimen, i pactem. És a dir: d’independència res de res, i a continuar sotmesos a Espanya. Perquè naturalment, com que ho haurà dit Europa, i per als catalans, babaus com són, Europa és l’oracle, els catalans es portaran bé i acceptaran les engrunes que se’ns oferiran com la gran cosa. I Espanya fregant-se les mans i CiU respirant tranquil·la.
I tinc clar una altra cosa, que pot semblar contradictòria: a les eleccions europees els catalans demostraran la seva habitual intel·ligència castigant Mas i votant Esquerra, quan és evident que, per sobre de CiU, Mas és l’única persona (“el” líder) que ara mateix ens pot dur a la independència. Sigui el president de CiU o no, és el que tenim.
I una última cosa lamentable i definitiva: si no ens en sortim ara, nacionalment haurem begut oli, i per sempre. Ens esclafaran com a xinxes, i ens escarniran com a esclaus fugats i enxampats.