Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
L’editorial 3i4 reedita la novel·la L’última paraula i ben aviat serà a les llibreries.
Després de pegar bacs per diversos premis literaris, la novel·la L’útima paraula va guanyar ex aequo el Premi Ciutat de Badalona Països Catalans-Solstici d’Estiu de 1998. L’altre guanyador amb qui em vaig haver de repartir el premi (100.000 ptes) va ser ni més ni menys que Manuel Baixauli, que havia presentat el recull de relats Espiral. També va obtenir el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’aquell any, novament ex aequo, en aquesta ocasió amb Isabel-Clara Simó (El professor de música).
La va publicar Columna Edicions a finals d’aquell mateix any. L’estiu de 1999 va ser reeditada en una col·lecció de quiosc (Els millors llibres de l’any) de Columna i Planeta d’Agostini.
La contracoberta del llibre explica açò:
El 20 de novembre de 1975, hores després que Arias Navarro ha fet pública la mort del dictador Francisco Franco, Pasqual Sentís, petit terratinent i devot franquista, creu trobar-se també a les portes de la mort. Convençut d’haver menat una vida fracassada, vol acomplir un últim desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Per tal d’aconseguir el certificat de defunció, farà xantatge al seu amic metge Maties Sorell, tot amenaçant-lo de fer públic que tots dos, en acabar la guerra, denunciaren Miquel Reig als falangistes i tot seguit va ser assassinat.
Aquesta història té, però, un narrador d’excepció: la Mort. La seua mirada determina el discurs del relat amb un marcat to d’humor negre. L’última paraula ret homenatge literari al poeta Vicent Andrés Estellés i a l’escriptor sicilià Luigi Pirandello.
De més a més, pretén ser, alhora, una metàfora sobre el franquisme i la seua pervivència més enllà de la desaparició del dictador.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut: He fet un post sobre la fotografia de la portada del teu llibre l’Ultima Paraula… ja se que no et deu correspondre a tu sino a l’editor, però em sembla que n’has de tenir coneixement. Avui aquest matí he retornat al cementiri per veure si no m’errava, si podia ser una altra tomba, però no: La foto de la portada és la tomba de la Rosa de Sinera.
Si un dia et plau, em brindo a fer una passejada pel cementiri de Sinera, que s’assembla al del Mareny, al de Rialda, al de Vilamar… en fi, que tenim un cementiri que ens dóna per molt!!
UNa abraçada. Per cert: Llegiré el teu llibre!