La noia, força jove, amb els cabells llargs i una bossa de grans magatzems a la mà, canta fort, al costat de l’auditori de música. Més que cantar, crida, gemega de manera musical, mentre dóna voltes sobre ella mateixa, neguitosa. Quan acaba de cantar, s’atura i mira al buit,com esperant alguna cosa, o algú. Ningú no l’aplaudeix, tot i que passen algunes persones, poques, per la gran plaça, que és més aviat un descampat polsegós, impropi. No l’aplaudeix ningú, perquè probablement no ha estat la millor veu que han sentit aquelles parets, la més bonica. Però segur que ha estat la més sincera, la més dolorosa, la més arrelada a les entranyes de la terra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!