Si hi ha un debat intern a ERC que em cansa especialment és aquest…
ERC aplega gent d’orígens i tendències molt diverses, ideològicament parlant. Dins ERC s’aplega gent republicana i gent que no n’és tant, fins i tot podríem trobar gent d’un ampli ventall ideològic: socialistes (marxistes o no), llibertaris, liberals i, fins i tot, algun antic democratacristià… Però si hi ha un denominador comú clar i compartit, sense fissures, per tots els homes i totes les dones que militen a ERC és, sens cap mena de dubte, l’independentisme.
És per aquesta raó que sempre m’ha cansat de manera especial aquesta espècie de competició interna d’alguns companys (bàsicament homes, tot s’ha de dir) a veure qui el té més llarg, l’aparell independentista, és clar! És per aquesta raó que no he entès que hi hagi companys que qüestionin l’independentisme dels altres o corrents virtuals que s’autodefineixin com independentistes… És tan absurd com si, dins el PP, algú posés en dubte l’espanyolitat d’un altre!!!
Aquesta obsessió per comparar la dimensió de l’aparell propi amb el dels altres companys és més pròpia de la inseguretat adolescent que de la maduresa adulta. El que importa no és qui el té més gran, el que realment importa és que l’aparell s’aixequi.
Una altra qüestió és amb quina intenció s’aixeca l’aparell: si amb l’objectiu de l’autosatisfacció interna o si pretén consumar realment l’acte pel qual s’ha concebut, és a dir, si pretén aconseguir realment la independència de Catalunya. La trempera, en cada cas, es resol de diferent manera. En el primer cas, hi ha qui aixeca la bandera independentista per interès propi i, quan l’hagi aconseguit, la tornarà a baixar. En el segon, hi ha qui planteja un projecte rigorós per assolir i només la baixarà després d’haver aconseguit l’objectiu desitjat.
La diferència entre uns i altres no és altra que el sentit de la proclama. És a dir, si la proclama es fa de cara endins, de cara al partit, o si la proclama es fa de cara enfora, de cara a la societat.
Les darreres declaracions d’en Josep-Lluís Carod-Rovira sobre la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació i la seva inclusió en la ponència de la propera Conferència Nacional d’ERC han tingut, al meu entendre, dues virtuositats.
En primer lloc, ha tallat d’arrel la competició sobre la dimensió dels aparells propis i estranys dins ERC. Tota la gent d’ERC, amb el seu President al capdavant, és independentista. No cal que ningú continuï fent exhibicionisme intern del seu independentisme. Com deia abans, seria totalment absurd.
En segon lloc, ha centrat el debat polític en la reentrada post-vacacional i ho ha fet perquè, per primera vegada en la història moderna de Catalunya, un partit ha situat a l’agenda política de manera creïble la possibilitat d’accedir realment a la independència.
I la clau està en la paraula "realment". La proposta d’ERC és una proposta llançada a la societat, no en clau interna. És una proposta amb calendari i amb instruments. Per fi, començarem a parlar de política independentista i deixarem de parlar de religió independentista. Ara només ens cal definir bé l’estratègia per arribar al 2014 amb condicions de guanyar.
Compatriotes, se’ns ha girat feina!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quèèèèèèèè ?
Dius que l’important per molts és la intenció de l’aixecar l’aparell… i t’equivoques de mig a mig…. doncs el que ens importa a molts és COM s’aixeca, vull dir… quins passos es donen en cada grup intern del partit per la independència?
Amb això vull dir que a mi les paraules del Carod m’han arrivat molt positivament… però amb reticències doncs si una cosa hem aprés de Montilla és que "fets no paraules" i les paraules d’en Carod són ara per ara buides de contingut…
…o no? (en referència a les plataformes CiU-ERC que s’estan formant)
… jo per la meva part seguiré expectant… doncs ningú m’ha resolt res ara per ara.
Molt bon article. La metafora molt divertida i ben tancada. Hi estic d`acord.
Estimat Carles, tu també competeixes sobre la mida de l’aparell otorgant credibilitat o no a les propostes. No siguem infantils. D’acord, tothom a ERC és independentista (de cor, de cap, d’aparell…) però no tot és política independentista. I aquí rau el problema.
Doncs que vols que et digui, m’ha semblant un article totalment autojustificatiu. N’hi ha molts que som independentistes que no ens cal com tu justificar el nostre independentisme en un article. A tú potser sí.