Manllevo per aquest post el títol d’un llibre d’en Jaume Renyer…
El concepte polític al voltant del qual es construeix ERC és el republicanisme. I el republicanisme no és altra cosa que la tradició de la llibertat sumada a la defensa de l’espai comú, de la res publica.
ERC és l’esquerra de la llibertat, l’esquerra no dogmàtica. Un partit que, dins els eixos clàssics de la política catalana, defensem el país (som catalanistes) i defensem les classes populars i emprenedores (som progressistes). Però el que ens fa singulars, el que ens diferencia realment dins l’escena política és el republicanisme. ERC no és un partit socialista. Tot i que dins ERC hi hagi molts socialistes; com també hi ha comunistes, llibertaris, liberals, ecologistes o federalistes. Però ERC, en cap cas, és un partit socialista. ERC veu de les tradicions no dogmàtiques de l’esquerra catalana, amalgamades a través del republicanisme.
ERC és el partit de la llibertat. No pot ser mai el partit de la por. ERC no pot ser un partit on el debat i la participació política acabin substituïts per una estructura de control intern, que amenaci la llibertat dels seus membres.
ERC és un partit de lliurepensadors. I així ho ha de continuar sent.
ERC és un partit radicalment democràtic (alguns en diuen assembleari). I així ho ha de continuar sent.
Fa 4 anys, al Congrés de Lleida, un sector important de dirigents d’aquest partit van proposar una nova forma d’organitzar el Congrés Nacional, a través dels delegats. Aquest sector va ser derrotat per el que ells mateixos anomenaven un “grup desorganitzat de frikis”, que van aturar la reforma i van mantenir el sufragi universal pel partit. Els mateixos “frikis” que van introduir en els estatuts d’ERC l’obligació de fer una jornada electoral prèvia per a escollir la Presidència i la Secretaria General.
Ara, el proper 7 i 14 de juny, ens tornem a jugar que ERC continuï sent l’Esquerra de la llibertat. Ens juguem que ERC continuï sent un espai polític ampli, on poden conviure diverses sensibilitats, sense necessitat de vigilar constantment la teva esquena per veure si et claven un punyal o no. Ens juguem que ERC faci una renovació a fons de discurs i de lideratges, que marquin una nova etapa respecte les cares que l’any 1996 al Congrés de Vilafranca, van substituir l’Àngel Colom i la Pilar Rahola en la direcció del partit.
Només us demano que feu una mica de memòria, poseu noms propis a cada cosa i us plantegeu on estan i a qui donen suport aquestes persones, ara i aquí. Vosaltres mateixos podeu treure les conclusions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Senyor Macian,
Estic completament d’acord amb vosté, però em sobta que sigui vosté qui ho digui quan precisament des de la Federació de Barcelona (especialment els càrrecs més destacats, com el seu) es manté una actitud clarament contrària al que expresa en aquest escrit (canviant les ideologies per l’afiliació als clans interns).
I també em sobta que idees similars surtin de la boca del senyor Niubó.
No intenti interpretar “La rebelió a la granja”, que ja sabem tots com acaba.
Atentament,
un militant que es creu el que vosté ha escrit (però de veritat).
ja fa temps que desprès del teu llarg silenci, començem a coincidir. Jo ja saps que ja fa més d’una anys que estic lluitant per desemmascarar el que en Carod i sobretot el secor liderat per Puigcercós han estat duent a terme dins a ERC. La sectarització del partit.
Han sembrat una llavor de la discordia, de la intoxicació, de la divisió i espero que aquesta mala herba que ha arrelat en certs nivells, faci que molts militants obrin els ulls i donat el pas d’una vegada per la renovació del partit.
Aquesta per a mi, per història dels fets, per coherència, per competència i per la seva honestedat només es possible si guanya la candidatura de Joan Carreterol i Rut Carandell!.
Per cert, publicaré un link del teu article a la causa del Facebook “RENOVEM ERC. ARA PODEM!” que RCat ha obert al Facebook.
Manel des de l’Exili