Republicans i Independentistes

El gran repte d’ERC en aquest 25è Congrés Nacional no és altre que el de renovar l’estratègia. L’estratègia de l’entesa amb l’Espanya federal, l’estratègia de l’arrossegament de l’esquerra subsidiària i del regionalisme convergent cap al sobiranisme no ha acabat de funcionar. Necessitem noves estratègies.

Necessitem nous estrategues.

El país necessita una nova estratègia. Una estratègia que el porti a la llibertat. I, a poder ser, abans de 30 anys. Catalunya no pot esperar gaire més. I no ho pot fer per dues raons:

– La primera, perquè el país està canviant com no ho havia fet mai, ni tan sols en l’època dels anys 60, amb la gran onada immigratòria del sud d’Espanya. Hem passat del “Som 6 milions” del pujolisme a tenir un horitzó proper de 8.000.000 de catalans i catalanes, molts d’ells acabats d’arribar en els darrers 10 anys. Catalunya necessita la llibertat per a poder construir-se lliurement, per a poder decidir lliurement. Per a que els 6 milions de catalans de “tota la vida” i els 2 milions de “nous catalans”, se’n sentin part d’un mateix país. I no em refereixo a Espanya!

– La segona, perquè els cicles històrics tenen una dinàmica no lineal, parteixen de moviments de fons, inadvertits, que afloren sobtadament i cristal·litzen en canvis “sobtats”. La caiguda el comunisme, va desencadenar en 3 moments consecutius, 3 onades de processos d’independència: les repúbliques bàltiques, la desintegració de la URSS i la desintegració de Iugoslàvia. A banda del divorci civilitzat, apadrinat per Alemanya, entre Txèquia i Eslovàquia. Ara, 15 anys després, comencen a preparar-se les condicions per a un nou “esclat” històric, el de les independències a l’Europa occidental. Els signes del temps són clars, Escòcia, Flandes, Euskadi, Catalunya i, a l’altra banda del mar, el Quebec, estan madurant les seves condicions per a fer possible el canvi. Aquest tren passarà davant nostre entre el 2010 i el 2015. I si no l’agafem, no tornarà a passar en molts anys.

Per aquestes dues raons, ERC ha de fer un exercici de responsabilitat política però, sobre tot, un exercici de valentia. Un excés de responsabiltat, un excés de por, ens pot portar a plantejar uns processos que, en el millor dels casos, triguin 20 anys a fer possible l’intent d’assolir un Estat Català. Potser una estratègia massa “adulta”, una estratègia massa encotillada pels condicionaments del curt termini, ens podria portar al mateix lloc. Però ens acabaria portant massa tard. Potser quan hi arribéssim, ja no hi hauria lloc on arribar.

ERC necessita marcar una ruta drecera, sense moltes anades i vingudes. ERC no ha de ser impacient, però ha de ser conscient que el temps propici s’esgota ràpidament. ERC no pot repetir com un mantra les mateixes anàlisis i les mateixes receptes que fa 8 anys. ERC ha de renovar l’estratègia. ERC ha de renovar els estrategues.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!