Republicans i Independentistes

Seguint la temàtica del darrer post, per a encistellar, a banda de jugar en la pista correcta, ens caldrà plantejar l’estratègia del joc. Si sortim a la pista com si fóssim la banda guerrillera de Pancho Villa, de ben segur que l’altre equip, què s’anomena Estat Espanyol i que està dirigit per un míster conegut (el Sr. Nacionalisme Espanyol), ens escombrarà de la pista. Sense full de ruta, sense projecte estratègic, jugarem però perdrem. I no ens ho podem permetre.

L’independentisme català i, molt especialment, la seva força política hegemònica què és ERC, està en un moment crític. I quan dic crític, no em refereixo a l’estat previ a l’agonia, si no que faig referència al sentit literal del mot. La paraula crisi vé de la mateixa arrel grega que el mot “gresol”, què és el recipient en el qual separem el metall pur de les impureses. És per això que ERC està en un moment de crisi o, el que és el mateix, en un moment de discerniment entre el que és essencial i el que és conjuntural. Habitualment, si el procés es condueix amb maduresa i responsabilitat, el resultat de la crisi no és altra cosa que el creixement i l’enfortiment.

L’element central d’aquest procés de crisi no és la confrontació de les persones. ERC té un capital humà de primera qualitat, homologable (i crec que molt millor) que el que tenen altres grans forces polítiques catalanes. Estic segur que la gent d’ERC sabrà triar les millors persones per a l’exercici de les responsabilitats directives del partit. No en tinc el més mínim dubte.

L’element central d’aquest procés de crisi és la definició de l’estratègia del partit. I aquesta sí que és la confrontació que em preocupa i la que considero “crítica”, és a dir, determinant. Per primera vegada en la història moderna del nostre país (és a dir, en els darrers 300 anys), s’estan donant les condicions necessàries (encara no les suficients) per a fer efectiu l’assoliment d’un Estat Català del benestar, no com una utopia sinó com una realitat tangible.

I quines són aquestes condicions? Com deia en el darrer post, hem guanyat la batalla de la definició del terreny de joc, dels conceptes polítics que ens són favorables. També tenim, per primera vegada, una força política independentista amb pes parlamentari i institucional suficient per a promoure el procés. I, finalment, tenim una base social favorable que ja no representa un percentatge marginal, sinó que està entre el 18% i el 33% de la població, segons les enquestes que agafem.

Ja no podem continuar defugint la nostra responsabilitat. Ja no podem continuar dient que això de la independència ho veuran els nostres fills, (o els nostres nets). Ja no podem seguir amb el discurs del “si no fos”, perquè ara es donen les condicions per a que “si que sigui”. Ha arribat l’hora de jugar-nos-la.

És per això que, –per responsabilitat històrica i perquè, a més a més, volem guanyar-, ERC ha d’afrontar el debat de l’estratègia de manera ineludible. És l’element clau del proper congrés. I en aquest debat hem d’optar per un full de ruta cap a la independència, un full de ruta complet i que sigui viable, que ens acosti a la majoria social (no que ens n’allunyi), que apunti uns itineraris d’aliances polítiques que afavoreixin tant el creixement de la majoria social favorable com les polítiques necessàries per a convocar el referèndum.

En aquest congrés el que ens juguem no son noms. Ens juguem tenir una eina efectiva per a executar aquest full de ruta. Ho diré clarament: si el full de ruta és bo i l’eina està a punt, el nom del conductor serà important però no decisiu. En canvi, si posem el millor conductor i l’eina és petita i no s’aixeca i el full de ruta està equivocat o va en direcció contrari, ja haurem begut oli.

Aquest és el debat. Aquest és el repte que planteja l’objectiu 2014. Un repte col·lectiu. De partit i, sobretot, de país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!