Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
ALLÒ QUE ENS ACOSTA A LA MAJORIA, ENS ACOSTA A LA INDEPENDÈNCIA
Encara que sembli una tautologia, aquest aforisme hauria de ser la brúixola del Pla Estratègic per a la Independència
En el darrer post m’he dedicat, simplement, a obrir debats. Cadascun d’aquests debats mereixerien una sèrie sencera de nous posts, amb els seus comentaris més o menys benintencionats. De fet, per a cadascun dels 5 debats que plantejo us podria anar expressant la meva opinió personal. Probablement, ho aniré fent durant les vacances d’aquest mes d’agost, que ja estan a punt d’arribar.
El que m’agradaria ara és afegir un nou element de reflexió a través de l’aforisme que us plantejo en el títol. Des del posicionament polític d’ERC, el procés cap a la independència ha de ser pacífic i democràtic, és a dir, no acceptarem mai l’ús de la violència i acceptarem sempre la voluntat democràtica dels nostres conciutadans, expressada a les urnes. Clar i català.
Des d’aquests pressupòsits, la definició d’una estratègia viable cap a la independència s’ha de basar en dos principis inalienables:
1r principi. Cal que una majoria social suficient, -és a dir, la meitat més 1 dels vots emesos en un referèndum o la meitat més 1 dels diputats del Parlament de Catalunya-, expressi la seva voluntat favorable a la independència.
2n principi. Cal que, un cop produït aquest pronunciament, la criatura sigui realment viable, -és a dir, cal que el dia següent l’electricitat, les comunicacions, el sistema bancari, l’ordre públic, els serveis socials, etc… segueixin funcionant correctament-, malgrat la previsible reacció hostil d’Espanya.
Mai serem lliures si no som una majoria els que ho desitgem i si no estem preparats per a defensar posteriorment aquesta posició.
Ara per ara, sembla que el debat polític només gira al voltant del primer principi. De fet, el debat polític ha d’articular-se al voltant de coordenades polítiques, i no al voltant de coordenades de "gestió", que són les pròpies de la segona part. De totes maneres, no estaria de més que, en el seu moment i amb la discreció necessària, algú comencés a preparar els mecanismes per al "post-referèndum", no fos cas que fóssim lliures només durant 6 hores, 3 dies o unes setmanetes, fins que se’ns acabés el menjar dels supermercats…
Entrant ja en el debat polític, el que em sembla indiscutible és que la manera de guanyar un referèndum d’autodeterminació no és altre que ser majoritaris i, en conseqüència, la nostra línia política ens ha de portar a ser majoritaris. I, si ho preferiu, ho diem al revés: tot allò que ens porti a ser majoritaris, ens portarà a la independència.
Com us podreu imaginar, no estic defensant que els candidats d’ERC siguin "los chicos de la academia de Operación Triunfo" ni que el nostre programa degeneri en una cursa populista per arrambar el màxim de vots possibles… No és això. Però tampoc es tracta que la nostra línia estratègica acabi orientada cap a la minorització electoral, cap a la formació d’un reducte independentista ètnic, químicament pur, capaç només d’assolir alguna quota de poder local o, com a molt, d’estar condemnat a una coalició de govern permanent (probablement amb CiU o amb el PSC) o d’exercir una oposició testimonial i profètica.
En una democràcia moderna, les teories leninistes de l’assalt al poder estan condemnades al fracàs. Qualsevol estratègia que es plantegi l’existència d’una avantguarda independentista titànica, darrera la qual s’alçaran les masses catalanes per a seguir-los cap a la llibertat és, en el millor dels cassos, una quimera pròpia d’adolescents i, en el cas més probable, una estratègia oposada al triomf real de l’independentisme.
– Cal, doncs, prendre’s seriosament l’indepentisme!
– Cal redactar ja un Pla Estratègic cap a la Independència.
– Cal una força política que sigui, alhora, independentista i rigorosa.
És obvi que, ara per ara, l’únic instrument viable per a fer efectiu aquest encàrrec ha estat, és i, de ben segur, continuarà sent-ho, Esquerra Republicana de Catalunya.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el hipotetic cas d’aconseguir-la, aquesta mena d”independència només servirà per mejarse-la amb patates fregides.
Cal aconseguir l’independència defensant els seus principis i els valors des de el convenciment propi i aliè, sense defallir i des la necessitat i no des de l’autoengany per aconseguir vots facils què sempre s’els en duran els partit originals què una mala còpia.
1) Si per ser majoritaris defensem un programa polític que no és independentista, difícilment el dia que tinguem aquesta majoria parlamentària posarem en marxa un procés d’autodeterminació. La majoria suficient s’ha d’aconseguir amb un projecte independentista desacomplexat i no dependent de cap altra força política.
2) L’independentisme català no pot perdre els seus trets característics, només perquè Esquerra ara pensa que només hi ha tres coses importants a la vida: govern, govern i govern. Un cop vist que Espanya ja està feta i que no pensa canviar en un sentit plurinacional i plurilingüístic, la defensa de la terra, de la llengua catalana i d’una visió inclusiva i oberta de la nació és més vigent que mai si volem aconseguir aquesta majoria de que parles. A la independència no s’hi arribarà només per la via pràctica (l’Estat continua tenint la clau de la caixa). Sense un sentiment i una èpica nacionals difícilment arribarem enlloc.
Bé, molt bé. Però no t’oblidis dels que sempre hem estat al peu del canó.
http://www.youtube.com/watch?v=IDHqhkKyzas
Benvolgut Carles,
Crec que aquest tipus de debats que estàs intentant fer amb els teus darrers blocs tenen un component una mica perillós, tal com he dit en el meu darrer bloc: Per una Esquerra Republicana i Independentista cal un congrés Ja!.
Son debats que en un altre moment i dins d’un context consensual poden ser vàlids, però ara el que cal és canviar l’estratègia d’ERC i si cal les persones que malgrat totes les evidencies segueixen creient que no cal fer-ho. Si no ho fem ,tal com diu en Pere B. en resposta a un dels teus comentaris, el suport electoral per l’autodeterminació no serà pas representat pel 15% com fins ara, sinó més aviat tornarem els temps en què ERC tenia en prou feina el 8% dels vots dels electors de Catalunya.
Però també com ja he dit pel Febrer en el bloc Soldats amb oficials frustrats : Una guerra perduda, i també en Marc Belzunces amb el seu bloc Guanyar el referèndum d’independència: els nombres (equivocats) de l’exconseller de Governació Xavier Vendrell (ERC), no estem tant lluny d’aconseguir el nombre necessaris per a poder guanyar el referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. El què passa és que per justificar l’estratègia actual de pactar amb el PSC-PSOE sempre és bo tenir l’argument de que estem fem el menys dolent donades les circumstancies actuals. Però amb aquest argument mai arribarem enlloc, perquè tal com he dit en el meu bloc „Ningunejar“ els catalans: el masclisme aplicat als pobles, nosaltres mateixos ens estem ficant les barreres.
Salut!
Manel des de Karlsruhe