L'ECO DE LES MEVES PASSES

  Avui el setmanari El Triangle ens informa que té l’exclusiva per publicar els papers secrets de Jordi Pujol durant la seva etapa de govern. No sé exactament a què es refereixen però sembla ser que són els documents que van dirigir i configurar l’estratègia del pujolisme durant els seus 23 anys de govern, una estratègia definida pel setmanari com a nacionalitzadora. En un enllaç posaven una part, a títol d’exemple, dels documents. Apunta, El Triangle, que són clau per entendre l’actual procés sobiranista. I em reconforta llegir-ho perquè una de les meves hipòtesis, prenent una certa distància des del 2010 fins ara, és que aquest procés és la culminació del pujolisme; una hipòtesi que necessitarà de més distància històrica per confirmar-se. Tanmateix intueixo- i no sóc pas l’únic- que hi ha un corrent de fons que ve de lluny i que sense l’articulació institucional, cultural , mediàtica dels anys del pujolisme, el procés no hauria estat, si hagués existit, igual.

El Procés, un moviment reactiu, de greuge i d’ofensa davant del nacionalisme espanyol impulsat (recuperat) per Aznar es va sustentar en un rerepaís i uns mitjans materials i immaterials creats com a base en l’època pujolista, que ha tingut Barcelona com a epicentre de manifestacions massives i centre logístic.

En els papers ·secrets· (en el petit avenç que he pogut llegir) es parlava de la necessària col·laboració de mestres i professionals en la tasca nacionalitzadora del país.  i traspua una concepció totalitzadora entenent el país com un territori a nacionalitzar en el seu conjunt. Òbviament hi ha hagut consensos a l’entorn de la llengua, de la seva normalització i de la necessària existència de mitjans públics de comunicació, consensos forjats en la lluita antifranquista. Però, intueixo que l’èpica nacional present en bona part del relat d’aquells anys ha anat construint una identitat concreta.

Em costa, perquè no tinc res més que intuïcions, explicitar-ho més, però la participació política dels convergents i dels seus hereus en el pilotatge del procés i la seva voluntat de capitalitzar-lo és un element clau per entendre l’objectiu de donar solució de continuïtat al post-pujolisme, en pugna amb un sobiranisme de base més republicana i menys essencialista.

El relat de l’ANC s’acosta molt a la concepció de país dels anys pujolistes, més enllà de l’aposta per la via unilateral (que ara diuen subscriure també els acòlits de Puigdemont) la idea de país unidireccional em sembla, com a mínim, semblant.

Hi ha, a més, un paral·lelisme clar. El procés sobiranista, malgrat la seva meritòria extensió, no ha aconseguit connectar amb sectors significatius (nombrosos) de les perifèries barcelonines o del que abans s’anomenava cinturó roig. En època pujolista l’abstenció en les eleccions autonòmiques era més que notable en aquelles zones; les mateixes on  l’independentisme troba un mur, fins ara infranquejable, Aquella manifestació d’indiferència era interpretada per l’esquerra com una no identificació amb la concepció de país convergent o nacionalista clàssic. Ara mateix hi ha sectors indiferents a l’independentisme, però, a més, altres de manifestament contraris. Coincideixen en termes generals amb l’anterior geografia de l’abstenció.

Per tot plegat, em fa l’efecte que ens trobem al final de l’època pujolista  (amb totes les singularitats i esdeveniments propis), entesa com un corrent històric de fons que supera la biografia de Pujol i té ecos que ressonen a posteriori. Una època que ha tingut la seva eclosió èpica en l’u d’octubre i la seva implosió després de patir un xoc letal amb l’estat, de qui no s’esperava una reacció tan dura,

Els errors estratègics han permès que l’estat constati que té prou força per reduir Catalunya a una simple regió administrativa i que funcionaris i classe política en el seu conjunt hagin acceptat el marc administratiu espanyol (les eleccions foren convocades per Rajoy).

S’inicia una nova etapa que presumiblement a curt termini revifarà el ressentiment i el divorci, en aquest cas de la majoria de la societat, a partir de la desproporcionada sentència a punt de caure, però a llarg termini hi haurà canvis… Fi d’etapa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!