La realitat no és gaire real
12 de setembre de 2016
0 comentaris
Una persona trepitja una altra. – M’has trepitjat! – Jo? No Un trist moment històric, quan els fets reals van passar a ser relatius, opinables.
Una persona trepitja una altra. – M’has trepitjat! – Jo? No Un trist moment històric, quan els fets reals van passar a ser relatius, opinables.
Un pare jove ple de tatuatges camina deixant enrere un nen d’uns sis anys que no el pot seguir. El pare s’atura: – Va, gras, t’espero a casa.
– Xerrava amb l’orella de guix de l’aparador de l’ortopèdia, i em van fer fora. Quina diferència hi ha de parlar amb algú que no t’escolta?
NOIA (parlant pel mòbil) – Tio, prefereixo que em diguin pel malnom, que no pel nom i que no el pronunciïn bé, que això m’ofèn! M’has entès?
NOIA: Ara tots els que estudien per xapista, troben feina i es guanyen molt bé la vida.
– Li vaig demanar a Déu que hi fes alguna cosa, i no hi va fer res! – Mira, jo sóc ateu però tu confons la religió amb un caixer automàtic…
En un museu, un nen indica un quadre a la seva mare. NEN – Mira! MARE – És un dibuix artístic, deu representar alguna cosa. VIGILANT – És l’arribada de l’home a la lluna. MARE – Ai, l’ésser humà, sempre tan cruel!
– Sé que m’estimes i que mai m’has maltractat. – I per què has trucat a la policia? – Perquè t’estimo.
En un restaurant. Un client s’asseu. CLIENT – Sóc inspector d’hisenda. La factura del dinar me l’ha de fer sense IVA. PROPIETARI – Cap problema. El propietari busca en el seu ordinador la carta de plats, afegeix un 21 % més a tots els preus, la imprimeix i l’hi porta al client.
Dos ancians entren al metro, ple de gent. Dos joves s’aixequen dels seients. L’ancià els diu: “Gràcies, per a mi no cal, només per a ella.”
A la classe d’improvisació teatral: – Noi, digues el primer que et passi pel cap. – El moro terrorista li posa una bomba a la rossa amb tetes!
– “Jo proposo la grafia ‘l’ho’ per transcriure l’incòmode ‘lo’. Seria substantivar el pronom feble ‘ho’, amb el sentit de ‘la cosa que…’ ”