Estrenat en política al costat d’Enrique Tierno Galván i el seu Partido Socialista del Interior-PSI, en 1969 ingressa al Partit Comunista d’Espanya, on farà una meteòrica carrera bo i esdevenint vicesecretari general, portaveu del Grup Parlamentari Comunista, i mà dreta del líder Santiago Carrillo. Amb 64 anys, un càncer va segar l’altre dia la vida
Malgrat que vaig militar al PSUC de jove, la meva relació amb la JCC va ser inexistent (un company de la “Juve”, em digué, però, que el meu nom sonava com a candidat jove a la llista comunista de l’Ajuntament de Badalona als comicis de 1979). És per això que la lectura d’aquest interesantíssim llibre
Al carrer l’ambient es fresc i plujós, res a veure amb la calidesa, l’entusiasme que una sala plena de gom a gom, a la magnífica Biblioteca de Singuerlín, va dispensar al capellà i comunista, Lluís Hernàndez, durant 12 anys batlle de Santa Coloma de Gramenet, en un temps i un país en què existia una
Fill de la República i de família de la burgesia, exiliat, membre de la Resistència francesa, torturat, ingressat en un camp de concentració nazi, militant i dirigent del Partit Comunista d’Espanya, dissident i expulsat del PCE, resident de nou a França, guionista, novel·lista, assagista reconegut, ministre de Cultura en un govern de Felipe González (…)
“Pietro Ingrao, el máximo representante de la izquierda del PCI, tituló sus memorias “Volevo la luna”. Cierto, queríamos la luna, pero también éramos pragmáticos. Como respondió Togliatti al economista norteamericano Paul Baran “Somos un partido responsable antes los trabajadores que confían que defendamos sus interesos aquí y ahora”. Sin embargo, la pregunta de Baran necesita
“La tormenta desencadenada desde la dirección del PCUS, contra los “enemigos del socialismo”, que no sólo arrasó a zaristas, anarquistas y mencheviques, sino que se extendió hasta la destrucción física y moral del 80% de los revolucionarios bolcheviques del Comité Central, asesinados, aniquiladas sus familias, incluso sus amigos (…) Saltó las fronteras y clavó el
Estic engrescat per un interessant i polèmic article de Patrícia Gabancho, a l’ARA –tan bo, diferent, incitant, modern, i nou de veres, el diari. És cert que l’esquerra fa temps que no analitza i no pensa, que no es qüestiona principis i pràctiques, que no fa propostes per un futur possible des de la solidaritat,
Apreciado Marcelino, Benvolgut Marcelino, t’escric en català perquè és la meva llengua i perquè sé que l’entenies, tu, castellà vell, de Soria, una Castella que tan admiro i m’estimo –igual que Antonio Machado o Azorín. Tu, vosaltres, els comunistes catalans i espanyols, els únics, de bo de bo, federalistes, que ens has deixat. Tu el més
Llanos, un home ben bé del segle XX, és un dels personatges més fascinants que he conegut. El llibre –de circulació portes enfora de l’àmbit editorial, n’és un exemple, una relació dels motius pels quals copsem la singularitat d’aquell capellà, membre de la Companyia de Jesús, ferm partidari de la “cruzada” de Franco, dirigent veïnal
Per al secretari general dels comunistes catalans: “la responsabilidad del POUM durante los hechos de mayo del 37 fue indudable y su actitud, junto con la de los anarquistas, no tiene defensa porque fue una actuación de sabotaje contra los gobiernos de la República y de la Generalitat” (…) “En todo caso, lo que
No en vaig ser mai, de la “Juve”, la Joventut Comunista de Catalunya, per bé que era jovenet, 19 anys. La feina que en va fer va ser important, de gran alè, formant bons quadres que, ja crescudets, feren una feina notable a can PSUC. Recordo una vegada, 1987? assistint al congrés nacional de la
Alguns s’esglaiaran per la unió de dos mots aparentment antitètics. Dues idees força que van batallar i somoure el segle XX. L’una renovadora, l’altre eminentment de perpetuació de l’ordre capitalista establert. A Itàlia, aquell maridatge fou possible en un moment concret i en una sola persona: Giorgio Amendola, un dels principals dirigents del Partito Comunista
Mai no em cansaré de retre homenatge sincer a tots els homes i les dones d’església -capellans, monges, laics …- que han fet costat a lluites i persones que treballen pel canvi social. Pel socialisme. En Díez-Alegría, asturià, de família benestant, en fou un d’ells (…) En la retina de molts hi ha el míting
Quan l’Hilari de Cara va deixar la secretaria del PSUC a Badalona, i va tornar a Mallorca, en va prendre el relleu Artur Pousa, espòs de l’exconsellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Caterina Mieras, també membre del PSUC. Un Pousa que va ser substituït al front del PSUC local per Emili Muñoz, actual
Any 1979. Una fortíssima crisi econòmica no merament episòdica, sinó de fons, d’estructura, amb canvi de paradigma socioeconòmic i polític inclòs, sacsejava el nostre país, i també totes les economies del món mundial. Servidor era membre de la direcció de Comissions Obreres a Badalona, i també de la del sindicat local del tèxtil; les empreses