Els diputats membres de la comissió sobre el frau en general i el cas Pujol en particular posaren el dilluns proppassat en evidència manca de rigor i de preparació: la documentació esgrimida per a esclarir fets polítics eren retalls de diaris, els arguments eren opinions, la dialèctica feta d’acusacions tòpiques, l’actuació fou plana i estèril i la revelació pública de la imperícia d’aquells diputats.
L’útima sessió de la comissió fou decebedora i vergonyant. El “match” dels diputats contra J.P.F. no acabà en combat nul sinó en el K.O. de la mateixa comissió. Quan esbrinar la veritat d’un fet és quelcom difícil fins i tot per als jutges, intentar fer-ho amb retalls de diaris, notícies, perfils subjectius i dialèctica superficial de partit és una fita impossible d’assolir. Malauradament aquella manera de fer no era pas una novetat, simplement la importància político-social-mediàtica del cas l’ha feta visible.
El “cas Pujol” és el paradigma de la complexitat i no és a l’abast de la política de partit i molt menys de la mala praxis política desentranyar-lo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquell dia, el tres comparegents van posar a l’abast de tothom la nuesa humana dels jutgadors, la realitat del vestit amb el qual s’amortallen els pretessos representants de la voluntat popular. Tot això, malgrat la catadura dels tres comparegents…
Atentament