Algú deia: "Estem diamitant el Paradís", no parlava del Jardí bíblic, sinò d’allò que adquirírem en sortir-ne: l’afecte, l’emoció, l’empatia amb l’altri. S’ha iniciat un procés d’esvaïment dels lligams emocionals amb el que ens és extern, aliè; un procés construït amb l’individualisme i immers en una asèptica indiferència que desterra la consciència de culpabilitat (de tenir-ne ) o qualsevulla ombra d’un sentiment de què hem oblidat fins i tot el nom.
En un diari d’un dia qualsevol de qualsevulla setmana hom llegia: han mort 19 immigrants subsaharians a bord d’una pastera, morts 28 immigrants en una pastera intentant arribar a la costa canària, 4 desapareguts…O també; Tsahal mata 22 libanesos, mortes 104 persones a la Xina per un tifó, des de maig per desastres "naturals" més de 1700 morts, a Sri Lanka en el que va d’any més de 1000 persones han mort en guerres intestines…
Un diari és avui una gran esquela llegida amb indiferència i amb menys interès i emoció que les pàgines esportives. Res no ens commou. Ha estat potser la televisió la gran educadora , la que ens ha educat en la indiferència davant la desjerarquització de les notícies , hi veiem l’assassinat del president d’un país i el del seu presumpte assassí en directe, víctimes de guerra, de violència, tortures, execucions, Hi veiem els cadàvers d’uns immigrants sobre la sorra de la platja mentre que al costat la gent segueix prenent el sol sense girar el rostre. Després d’aquestes notícies veiem un programa d’humor, del "cor", i la publicitat d’allò innecessari i desitjable. La veritat i la impostura es confonen i tenen el mateix preu i reben la mateixa mirada.
Indiferents, algun cop sentim quelcom semblant a l’emoció , un estrany i molest pessigolleig a l’estómac que desapareix fent un mos.
Estem dinamitant el Paradís ?, probablement i damunt les seves restes n’estem creant un a la mida de cadascú de nosaltres, una mena de cubeta invisible sense lligams amb el que considerem que ens és aliè , en què veiem sense ser vistos, el mirador d’un "voyeur"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja en el seu dia el sociòleg Georg Simmel va encunyar el concepte d’"actitud blasé" per a explicar eixa incipient absència d’emocions en els rostres dels habitants de les grans ciutats com Berlin. Sembla que a l’àmbit rural la gent s’emociona més que als espais urbans. Però la globalització abarca tots els territoris. Max Weber va anunciar que el futur de les societats capitalistes seria quelcom com una "gàbia de ferro", on imperaria la neutralitat valorativa. Hi ha professions que fan fe indiscutible de la neutralitat valorativa, com els funcionaris. L’explicació al teu diagnòstic de la contemporaneïtat — la gent no s’emociona davant les tragèdies– pense que està en un mecanisme de defensa: els mitjans de comunicació reclamen l’atenció a costa d’examinar tragèdies llunyanes o pròximes, a través de periodicitats amb terminis arbritaris (quan els dona la gana, deixen d’informar…); mentre que les audiències responen amb un allunyament emotiu per tal de protegir-se: ningú pot estar tot el dia lamentant-se, la vida de cada persona ha de seguir avant amb estímuls positius. El cost d’això és que el fenomen mediàtic pot insensibilitzar al personal i el que és pitjor: desmobilitzar les energies solidàries. Vivim temps molt estranys que tractem de cobrir amb el mant carnavalesc d’una normalitat que és més precària del que sembla si rasquem una miquiua. Et felicite pel teu article: és plenament rizomàtic i postmodern.
Si que veig que anem a una societat de éssers autosatisfets i tancats ens el seu "paradís". Si theoreia parla en el seu comentari de la predicció de Weber del risc de racionalització i desencantament del món, a mi em recorda a la visió del "darrer home" nietzcheà.
Personalment sempre (be, no sempre però ara sí) he estat escèptic amb les receptes màgiques per a salvarel món i també ho sóc de les previssions catastrofistes.
Sí que hi hem de tenir en compte els riscos que se’ns plantegen socialment però prendre’n consciència és el primer cas per a trobar-hi solució.
Els diaris esportius tenen èxit perquè són els encarregats de comunicar bones notícies.
El que em preocupa és aquesta mena de pacifisme abstracte i virtual. Per exemple, Una ciutat mobilitzada per una guerra a 5000 km, mentre els mateixos carrers per on passa la manifestació són plens de misèries humanes que "dinamiten el paradís". Ens alarma la fragilitat del món i aquest comença al nostre barri, però només volem escoltar els crits d’auxili de com més lluny millor.