La marea de la indignació, orgull i insubmissió de l’escola amenaçada és una gran onada verda que omple les places de les illes. És una vaga insòlita, els docents no la fan per raons econòmiques, ni per a demanar més recursos, ni per a exigir millores en les condicions del seu treball, els mestres i professorat balears en vaga lluiten per la llengua, pel patrimoni comú, per mantenir viu l’aliment del fil roig de la història i la cultura. Fan la vaga per tots nosaltres, per totes les gents que tenim com a llengua pròpia el català.
Els docents balears protagonitzen una lluita desigual en defensa del patrimoni cultural més preuat, la llengua catalana. Han iniciat una vaga indefinida, “indefinida” es tradueix per dura, duríssima, feridora per al Govern, pedagògica per a la societat, però enormement difícil de mantenir durant molt de temps i no pas pels efectes econòmics sobre mestres i professorat per angoixants que en més d’un cas poden ésser, sinó pel recolzament dels pares de l’alumnat que indefectiblement s’afeblirà si la vaga s’allarga i no s’obre una negociació.
El Govern apel·larà al bé dels alumnes i enfrontarà els pares amb els docents, un dia més de vaga és una victòria i també un desgast, perquè el professorat estima la seva professió. Però amb negociació o sense ella o adoptant noves estratègies, la marea verda haurà estat en ella mateixa una extraordinària victòria, la de la cultura i la dignitat i als ulls de tothom una lliçó, la millor lliçó mai no dictada pels mestres i professorat de l’escola balear.