Era ja crescuda quan aprengué el nou mot pretensiós,"alcohol", i l’incorporà sense adonar-se’n al vocabulari instituït. Ben aviat n’oblidà la forma antiga, la definició precisa, "esperit de vi", la substància, l’essència del vi, l’"spirito di vino" italià, l’ "spirits" cosmopolita anglès. L’expressió romangué viva durant 400 anys i desaparegué als anys 50 del proppassat segle, substituïda pel vocable químic que sonava estrany a les converses casolanes.
A casa seva, com a la majoria de les llars del país, no hi havia calefacció ni aigua calenta. La ciutat, en aquells anys de restriccions elèctriques i raquítica il·luminació als carrers, era gèlida, fosca i inhòspita els mesos de la fredor.
Al matí , la sortida del llit era una tremolor; la mare posava al terra de l’habitació de la nena, una petita palangana d’alumini, l’omplia d’esperit de vi i l’encenia amb un misto llarg. Del petit gibrell sorgia una flama, gairebé flamarada, blavosa que s’extingia ràpidament, com un miratge de color càlid. Durava el temps just per a vestir-se a corre-cuita.
(Flama- pensava ella- i esperit eren imatges congruents, com aquella llengua de foc que a les estampes de la Pentecosta era suspesa damunt els caps dels apòstols) .
L’ "esperit de vi" sembla ara una expressió exòtica, rebuscada, escapada del vocabulari gòtic de pocions màgiques i maleficis. És perduda del tot, desconeguda des de fa només 50 anys. És als llimbs dels mots morts. El mot desaparegué , no ho féu el gest amorós dels matins freds d’hivern. Podria sentir-ne , encara, la calidesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo amb tu, estimada Carme-Laura el gust pels mots precisos que han caigut en desús. Jo, d’un temps ençà, m’he entestat a recuperar sempre que puc "camp d’aviació" -tal com sentia dir a casa de la meva àvia- per comptes d’"aeroport".
JJ
Benvolguda, els camins de la memòria més vius passen pel cos. Recordo les fregues al pit i a l’esquena amb esperit de vi que la meva avia em feia quan estava carregada de pit, i amb belladona, i com els genolls me’ls netejava ma mare amb esperit de vi cada cop que se’m pelaven en caure, i això era sovint. A Mallorca encara en diuen esperit, de l’alcohol de guarir, als pobles
Hola Carme-Laura,
avui com altres dies, però per raons diferents) discrepo de tu.
No estic gens d’acord en que l’esperit de vi sigui un mot perdut.
Si bé és cert que no s’utilitza gaire quan es fa referència a la beguda (que sí que es parla d’alcohol), de l’esperit de vi amb finalitats curatives o desinfectants (d’una ferida, vull dir), jo continuo sentint-ne dir esperit de vi. Sento criatures que diuen que la mare (o el pare, que no sigui dit) els ha posat esperit de vi a la ferida. I mares (o pares) qe diuen a les criatures: ‘Vine que hi posarem esperit de vi (això, és clar, quan no hi posen mercromina o altres coses per l’estil).
És clar que jo visc i circulo bàsicament per comarques, no per la gran ciutat.
Salut,
Quim
Precisament aquest cap de setmana vaig recordar dos mots d’aquells "de quan era nano". Un n’era esperit de vi, en lloc d’alcohol. L’altre, argent viu, en lloc de mercuri.
Bona vesprada
Sóc de l’any 56 i encara el faig servir. Em sembla, però, que les meves filles no. A mi és una paraula que sempre m’ha fascinat perquè s’explica i ens parla d’altres coses. Encar quan miro els graus que té un vi penso amb aquest esperit.
Fas servir ‘gibrell’, l’altre dia la meva mare va fer servir ‘palangana’. Feia molt de temps que no la sentia.
Són noms populars que poden caure en desús en popularitzar-se la terminologia científica: alcohol (etílic, que d’alcohol n’hi ha la tira) i mercuri de l’argent viu com diu en Botxí.
Però el millor que es poden fer amb les paraules per a que no es perdin en fer-les servir. I per això m’agraden aquests cóc de mots perduts, de vegades ens recordes paraules que coneixem però fem servir poc o gens i que així no es transmetran a generacions futures.
Per cert, "argent" és un mot que també s’està perdent pel de "plata". Quantes competicions esportives fa que no sento parlar de medalles d’argent!. Més d’un cop l’he feta servir i al meu interlocutor se l’encenia una bombeta i deia :"Ah, per això Argentina te el Riu de la Plata!". Doncs això.
Òndia! “Esperit de vi” va desaparèixer als anys cinquanta? Doncs no en sabia res. Jo continuo dient-ho així, com ho he sentit a dir sempre, i com ho diu tothom que conec. Igual que “cotó fluix”. Ara en diuen, simplement, “cotó”, com en castellà. Fixeu-vos-hi bé: hem passat de l'”esperit de vi i cotó fluix” a l'”alcohol i cotó” (“alcohol y algodón”).
Això sí, diu que el català va tan bé…